Los proyectos de infraestructuras de transporte público en el área de Barcelona y el Bajo Llobregat

El pasado día 27 de junio  de 2017 se hizo pública la propuesta final del tranvía por la Diagonal. Pues bien, vamos a ir repasando todos los proyectos que existen de ampliación de las infraestructuras.

Tranvía por la Diagonal

Consiste en construir las vías para el tranvía por la Diagonal entre la Plaça Francesc Macià hasta la Plaça de les Glòries. Las obras se alargarían durante tres años y permitiría el viaje entre esos dos lugares en un cuarto de hora mientras ahora se tarda el doble.

La línea quedaría así pues:

  • Francesc Macià (correspondencia con Metro L3, y, en el futuro: FGC L8 y Rodalies R9)
  • Casanova
  • Balmes
  • Diagonal Cinc d’Oros (correspondencia con Metro L3 y L5)
  • Verdaguer (correspondencia con Metro L4)
  • Sícilia
  • Monumental (correspondencia con Metro L2)
  • Glòries (correspondencia con Metro L1 y otras líneas de tranvía)

Además, también se prevé alargar, con 12 estaciones más, la T3 que actualmente acaba en el Consell Comarcal de Sant Feliu hasta Quatre Camins -Sant Vicenç dels Horts- (enlazando con los FGC y otras líneas de autobús interurbano). Con una parada en Sant Feliu centro que enlazaría con la futura prolongación de la L3.

FGC

L8

Supone una prolongación de la vía de estrecha que proviene del Baix Llobregat (Metro del Baix Llobregat) para acabar en un intercambiador para enlazar con línea que se dirige al Vallès (Metro del Vallès) que es de ancho internacional.

  • Plaça Espanya (correspondencia con Metro L1 y L3)
  • Hospital Clínic (correspondencia con Metro L5)
  • Francesc Macià (correspondencia con Metro L3 y Tram, y, en el futuro, Rodalies R9)
  • Gràcia (correspondencia con FGC L6 y L7)

L12

Actualmente es un pequeño ramal entre Sarrià y Reina Elisenda, pero se ampliará unas estaciones más hasta llegar a Finestrelles.

  • Reina Elisenda
  • Pedralbes (Monestir de Santa Maria de Pedralbes)
  • Eulàlia d’Anzizu (Avinguda d’Esplugues con carrer del Gran Capità)
  • Finestrelles (en el futuro, correspondencia con Metro L3)

RENFE

Línia Castelldefels – Cornellà – Barcelona

Esta línea debe comunicar más eficazmente los cascos urbanos de los municipios del Delta del Llobregat, ya que la línea actual R2 en el caso de Viladecans, especialmente, pasa demasiado alejada del casco urbano, o por no hablar de barrios de Gavà y Sant Boi que están más alejados de la estación de tren. La nueva línea adoptará la denominación de R9, aunque inicialmente se planteó como la línea L12, que debía operar FGC.

  • Castelldefels (correspondencia con Rodalies R2)
  • Els Canyars (Castelldefels – Gavà)
  • Gavà Sud
  • Can Sellarès (Gavà – Viladecans)
  • Torre Roja (Viladecans)
  • Plaça Catalunya (Sant Boi)
  • Sant Boi (correspondencia con FGC L8)
  • Cornellà Centre (correspondencia con Metro L5, Tram y Rodalies R4)
  • Esplugues de Llobregat (correspondencia con Tram)
  • Zona Universitària (correspondencia con Metro L3, L9 y L10 y Tram)

A continuación, por túnel de la Diagonal de ADIF:

  • Francesc Macià (correspondencia con Metro L3 y Tram, y, en el futuro, con FGC L8)
  • Diagonal (correspondencia con Metro L3 y L5, y, en el futuro, FGC L6 y L7 y Tram)
  • Glòries (correspondencia con Metro L1 y Tram)

Metro

L1

Se prevé el alargamiento de la L1 hasta la Estació del Prat, sería una estación más en la línea, teniendo correspondencia con L9 y Rodalies R2.

L2

El tramo actual entre Sant Antoni y Paral·lel quedaría fuera de servicio, la línea L2 se desviaría hacia Poble Sec. A partir de ahí, la línea continuaría hacia Montjuïc.

  • Montjuïc (cerca de la fuente mágica y la Fira)
  • La Foixarda (cerca del campo de rugby)
  • Foc (passeig de la Zona Franca con Carrer del Foc) (correspondencia con L10)
  • Pedrosa | Fira (correspondencia con L9)
  • Parc Logístic (enlace con la L9)

L3

Se ampliaría desde Zona Universitaria hacia Sant Feliu de Llobregat.

  • Zona Universitària (correspondencia con L9 y L10 y Tram)
  • Finestrelles | Sant Joan de Déu
  • Esplugues Centre (correspondencia con Tram y, en el futuro, con Rodalies R9)
  • Sant Just Centre
  • Hospital Comarcal
  • Avinguda de Barcelona
  • Sant Joan Despí (correspondencia con Rodalies R4)
  • Torreblanca
  • El Pla del Vent (correspondencia con Tram T3)
  • Sant Feliu

L10

Este ramal se retrasó porque se dio más prioridad a la conexión del aeropuerto (L9 Sud).

  • Provençana (carrer de l’Aprestadora con Carrer de la Independència)
  • Ildefons Cerdà (correspondencia con FGC L8)
  • Foneria (passeig de la Zona Franca con Carrer Foneria)
  • Foc (correspondencia en el futuro con L2)
  • Motors (passeig de la Zona Franca con Carrer dels Motors)
  • Zona Franca (carrer A entre carrer Número 1 y carrer Número 2)
  • Port Nou (carrer A, Autoritat Portuària de Barcelona)
  • Ecoparc (carrer A)
  • ZAL (carrer A)
  • Polígon Pratenc (carrer Número 114)
Publicat dins de Viajes | Deixa un comentari

Emisiones en pruebas en 4K: La 2 4K, Antena 3 4K y Canal Sur 4K

En abril del año pasado se emitió en directo la Ópera Parsifal en TVE 4K por el canal 22. Pues bien, a partir de julio de 2016, el múltiplex DVB-T2 que transporta las señales 4K, comenzó a emitir de manera continua aun siendo una señal de pruebas, en el caso de Barcelona, se estableció en el canal 43 de la UHF, en Madrid, en el canal 32 y, en Sevilla, en el canal 36. En todas las emisiones terrestres en 4K, se ha empleado el codec HEVC.

Durante los días 10 y 11 de noviembre de 2016, se emitieron tres programas en 4K en un sólo múltiplex DVB-T2, eso fue durante la feria 4K SUMMIT que se celebró en Sevilla. En un canal de los tres emitieron, en bucle, pusieron el corto Meridian de Netflix que sólo dura 12 minutos y tiene licencia Creative Commons. Este corto tiene una peculiaridad y es que, a diferencia del resto de películas, no está enfocado en desarrollar una trama que entretenga al espectador… sino que sirve principalmente para poner a prueba el códec de vídeo: vemos un rayo, un cristal con gotas de lluvia, el humo del tabaco, o una monte con una textura difícil de comprimir, etc. El corto está grabado en 2160p y con HDR, y eso se nota mucho en las escenas con mucho contraste de iluminación, como una escena en la noche con el rayo (gran iluminación) y el personaje y el entorno (oscuro), dónde los dos se ven a la perfección.

meridian

Los otros dos canales daban un reportaje sobre un museo de arte. Días después se volvió a la configuración inicial de un sólo canal en el múltiplex DVB-T2.

A partir de diciembre de 2016, se comenzó a emitir el documental Ciudades españolas patrimonio de la humanidad y se estrenaron los episodios dedicados a Ávila, Santiago de Compostela y Segovia. La emisión se efectuó con la mosca de La 2 4K. El vídeo, sólo en estos documentales, era a 25 Mbps, 2160p50, 4:2:0 y 10 bits de profundidad de color, en cuanto al audio, MPEG-1 Layer 2, estéreo a 256kbps. Además, la señal dejó de ser un bucle de unos pocos minutos y, a partir de ahí, comenzó a ofrecer de manera lineal el archivo de materiales en 4K de TVE, que, a diferencia, se emiten a 8 bits de profundidad de color y a 128kbps estéreo (MPEG-1 Layer 2).

El día 3 de junio de 2017 fue la final de la Liga de Campeones. Como Atresmedia tenía los derechos, dio el pistoletazo de salida a Antena 3 4K que emitió el partido en una resolución más amplia. La emisión tuvo los siguientes parámetros técnicos: en cuanto al vídeo, como siempre, códec HEVC, a 23,5 Mbps, 2160p50 y 10 bits de profundidad de color, respecto al audio, MPEG-1 L2 estéreo a 384kbps. La emisión eventual duró sólo unas horas y, durante el partido, TVE 4K redujo el bitrate a 10 Mbps en el múltiplex compartido.

Además, Canal Sur 4K emitió de forma experimental desde el 7 de noviembre de 2016 en Sevilla por el canal 43, también coincidiendo con la puesta en marcha de la feria 4K Summit, y en abril de 2017 comenzaron las emisiones en pruebas con la mosca en pantalla con algunos reportajes grabados en ultra alta definición como el Rocío, la Semana Santa o los Carnavales, por ejemplo.

Por otra parte, en el país vecino, Francia, hay un múltiplex en París dedicado a 4K que tiene dos programas en pruebas a 16 Mbps cada uno y con una pista de audio estéreo en francés (E-AC3, estéreo a 128kbps) y otra en inglés (AC4 a 72kbps) sólo presente en el primer canal.

Publicat dins de Televisión | Deixa un comentari

Análisis de las elecciones del 26J

Ayer fueron las elecciones generales, las segundas después que fuera imposible formar gobierno. El resultado, ya lo sabéis, una notable pero modesta subida del PP, y del bloque conservador, en escaños y votos, con lo cual el candidato Mariano Rajoy queda más legitimado, sin hacer nada y a pesar de los escándalos que surgen al entorno de su partido, día sí, día también. Necesita apoyos de nacionalistas periféricos y Ciudadanos, pero, una vez más, la formación de cada gran bloque queda bloqueada por los independentistas catalanes, con lo cual PSOE se tendrá arriesgar, sino vendrían unas terceras elecciones.

Tampoco voy a hacer leña de árbol caído, pues la estrategia de Pablo Iglesias, al contrario de lo que decían las encuestas y lo que pensaba yo, no funcionó para nada. De todas formas, voy a aprovechar para criticar la ambigüedad del programa de Podemos respecto nuestros intereses (ni con esas ha conseguido mejorar el resultado en España):

    • Un corredor mediterráneo evitando pasar por Barcelona, y, en su lugar, discurrir de Sagunto a Teruel, de Teruel a Zaragoza, y de Zaragoza a Canfranc (pasando por Huesca y acabando en la frontera francesa).
    • Enseñanza de las lenguas cooficiales: Por ello [la ciudadanía tiene derecho a que sus estudios estén vehiculados en esas lenguas], garantizaremos el acceso al aprendizaje en las lenguas cooficiales en cualquier territorio del Estado, a través de centros específicos y de la promoción de los intercambios escolares entre comunidades autónomas.
      No deja claro si se refiere a cualquier territorio de Estado con lengua cooficial, lo cual dejaría abierta la puerta el modelo de líneas separadas, dejando de lado el de inmersión lingüística.
    • Referéndum de independencia: Promoveremos la convocatoria de un referéndum con garantías en Cataluña para que sus ciudadanos y ciudadanas puedan decidir el tipo de relación territorial que desean establecer con el resto de España. Iniciaremos un proceso de cambio constitucional orientando a resolver, entre otros, los problemas de estructuración territorial del Estado […].
      Se entiende que se busca una consulta con varias opciones de respuesta y el objetivo último sería una reforma de la Constitución refrendada por todos los españoles.

Además, comentar la imposibilidad que hubo para que, al menos, los piratas pudieran participar en la comisión del programa de En Comú Podem para las generales, sin ni siquiera exigir entrar en las listas, lo que dio lugar a que no apoyaran ninguna candidatura. El veto fue puesto por Barcelona en Comú, y no sólo porque ahora participen en el grupo CUP – Capgirem Barcelona: pues ya existía de antes, lo cual hizo que no fuera posible llegar a un acuerdo en las pasadas elecciones municipales con la candidatura de confluencias liderada por Ada Colau. Comentan sobre Podemos:

“Podemos” party has a strong vertical structure. […] “Podemos”, “Podem” in catalonian, is a small party there, they don’t have representative there besides being associated with “En Comú” (“In Common”). They are not the main actor there either, they are just another party at the same level as “ICV” or “EUIA”. Colau stands out because she or her husband are the ones pulling the strings in the party.

http://piratetimes.net/why-ppcat-does-not-run-for-the-spanish-elections-with-podemos/

El último escándalo que salpicó al PP, al cual parece que no le haya afectado en absoluto sino todo lo contrario, es la conspiración del actual ministro de Interior junto con el director de la Oficina Antifraude contra políticos independentistas (Oriol Junqueras, Francesc Homs, Felip Puig, Vila d’Abadal y Xavier Trias, al menos)  para encontrar casos que pudieran afectar a la reputación del proyecto independentista, las famosas escuchas que ha ido desvelando Público. Además, había un plan para alejar Convergència de posicionamientos independentistas y era situar a Germà Gordó en la dirección del partido, cosa que, finalmente, no sucedió. Hay que recordar que fue un diputado de Unió quién recomendó a De Alfonso para dirigir la Oficina Antifraude y además él, De Alfonso, se jacta de tener un periodista gacetillero “por ahí” que es posible que sea el diputado de Podemos que editaba, junto con su mujer, la revista Cafè amb llet y destapaba algunos casos de corrupción de Convergència. Personalmente, no me parece mal que se destapen esos casos, pero es evidentemente que había interés personal ya que la revista se dejó de publicar cuando la pareja consiguió un cargo público en el Parlament y en el Congreso, respectivamente. También De Alfonso comentó “les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTTI haciendo visible el ahogo económico que sufre la comunidad catalana por parte del gobierno central conservador. Otro ejemplo son los retardos de Rodalies y el estado de las vías que afecta diariamente a los ciudadanos. A pesar de ello, el PP catalán capitaneado por Fernández Díaz, subió del 11,12% al 13,36% seguramente por un transvase de C’s y, en parte, de Unió Democràtica, que no se presentaba esta vez.

También han habido turbulencias en la CUP, que no se presenta en las elecciones generales. El 17 de junio dimitieron 6 miembros del secretariado nacional y las razones son claras y contundentes en su comunicado:

[…] No només això, sinó que hem sigut testimonis de l’augment d’actituds sectàries i maquiavèl·liques que han impregnat, entre altres, dos dels processos de decisió més rellevants de la nostra història recent: la investidura del passat més de gener i la recent qüestió dels pressupostos. La batalla per obtenir el control de l’organització ha condicionat la majoria dels debats, de la selecció d’alliberats i altres càrrecs dels òrgans nacionals com els propis integrants del grup parlamentari. Tot plegat, generant greus disfuncions democràtiques que posen en qüestió el model assembleari i transparent que ha caracteritzat la CUP durant anys. S’ha jugat amb els mecanismes de presa de decisió per a beneficiar posicionaments concrets; s’han interpretat o incomplert -interessadament- els estatuts de l’organització; i s’ha dificultat la participació del conjunt de la militància en els diferents espais de debat polític tot deslegitimant el que d’ells en pogués resultar.

Y es que después del no a los presupuestos de la Generalitat por parte de la CUP, Francesc Homs dejó caer, en un debate en 8tv entre él y Domènech, que el empate a 1515 en la asamblea de la CUP sobre la investidura de Artur Mas no era cierto y que le explicaron que el resultado real era algo así como 1525 y 1512 a favor de investir a Mas, pero se decidió pactar un empate para que no se rompiese el partido por la mitad.

En el fin, volviendo a las elecciones de las cuales estábamos hablando, ahora haré una comparativa entre los resultados de ayer y los de diciembre: mientras el 20D hubo una situación cercana al empate entre fuerzas de derecha y de izquierda, aunque con mayor porcentaje de votos en la izquierda, en el caso del 26J, se ha inclinado la balanza hacia la derecha.

  • Izquierda(PSOE, Unidos Podemos, ERC, EH-Bildu, PACMA, etc.):
    • 26J: ~48,71% / 20D: ~51,64%
  • Derecha (PP, C’s, CDC, PNV, Vox, etc.):
    • 26J: ~50,07% / 20D: ~47,61%

El apoyo, por lo tanto, a una consulta de autodeterminación para facilitar un encaje, se reduce del 32% al 29,26% en España, un fracaso claro y rotundo de la medida estrella de En Comú Podem. Entre los catalanes, se mantuvo casi constante, del 58,87% al 58,44%. En una ciudad unionista como Viladecans se mantiene la línea, de 44,74% a 44,41% y, en l’Esquirol, apenas se deja medio punto, del 92,44% al 91,95%.

Esto deja la puerta abierta a la proclamación unilateral ya que con estos resultados es imposible plantear la consulta catalana en el Estado ni ahora ni en el futuro y en Madrid nos encontraremos un gobierno búnker a la contra. También se está hablando del referéndum unilateral, que está cogiendo fuerza, pero tengo dudas, pues no creo que pase de una consulta como la del 9N.

Publicat dins de Noticias y política | 2 comentaris

La banda L (1500 MHz), el DAB+ y Radio María

La Comisión Europea decidió en mayo de 2015 dedicar la banda L (que venía usando el DAB+ en algunos países tales como la República Checa) para la telefonía móvil.

Por ahora, sólo hay un modelo de teléfono que utilice la banda L, el HTC 10 Lifestyle lanzado en junio de este año. Pero es de suponer que se irán añadiendo modelos y ello permitirá aumentar el ancho de banda en LTE (banda 32 de LTE: 1452 a 1496 MHz -sólo bajada-).

En el caso de Cataluña, hace una década, estaba previsto ofrecer la banda L para emisoras locales y comarcales principalmente, aunque los avances en la modulación y la mejora de la eficiencia de la codificación de audio, no hacen necesario recurrir a esa banda, la cual no ofrece una buena cobertura y, en su lugar, se puede emplear la banda III, que es en la que están presentes las emisoras de ámbito estatal y en la cual hay espectro disponible para un sinfín de servicios de audio y varios niveles de cobertura.

Ante esta noticia, El País tituló de manera manipuladora, intentando vender la piel del oso antes de cazarlo: “La radio digital terrestre se apaga antes de nacer”. Un titular falaz pues el cambio de uso de la banda L no afecta a la radio digital en el sentido que casi todos los países utilizan la banda III, en el caso de España es así además, y los pocos que quedan que tienen algún múltiplex en la banda L están migrando paulatinamente a la banda III.

Todo forma parte de una campaña de acoso y derribo por determinados grupos de presión contrarios a la implantación de la radio digital en España, entre los cuales está PRISA Radio, de la cual es matriz PRISA, que es editora del diario El País.

Y lo tienen fácil, ¿qué decir del plan de digitalización? Si miramos punto por punto, vemos que las emisoras no han hecho los deberes. Bueno, sí, lo único, reducir la cobertura al 20% de la población, lo cual significa ofrecer el servicio sólo a Madrid y Barcelona, y dejarlo de ofrecer en el resto de capitales de provincia que tenían servicio hasta 2011.

  • Se reduce, transitoriamente, la obligación de cobertura del 50% de la población, al 20%.
    ✓ Se aplicó semanas antes de entrar en vigor el Real Decreto
  • Se establece un plazo de 1 año desde la aprobación del real decreto (11 de junio de 2011), en el cual deberá proporcionarse esta cobertura del 20% con tecnología DAB+,
    ✗ Todas las emisoras siguen emitiendo en DAB, no habiendo migrado (y aumentado la oferta de programas por consecuencia) en el plazo establecido (Radio María hace simulcast en DAB y DAB+).
    …que deberá ser similar a la cobertura existente en FM (interiores, túneles, etc.), en aquellas zonas en las que se proporcione.
    ✗ No se ha registrado ningún aumento de potencia para mejorar la cobertura en interiores ni hay cobertura DAB en el túnel de Vallvidrera que discurre en su totalidad por el municipio de Barcelona
  • Incrementar la oferta de aparatos receptores (una vez despejadas las incertidumbres tecnológicas), y teniendo en cuenta además de los receptores portátiles, otros dispositivos como equipos de música, autorradios, teléfonos móviles, MP3, MP4, etc.
    ✗ Hay poca oferta de receptores, las tiendas sólo se atreven a importar unos pocos receptores chinos DAB+ (si es que lo hacen)
  • Conseguir que exista programación por parte de las entidades concesionarias de licencias de radio digital terrestre de contenidos de calidad y diferenciados respecto de los que se emiten en la actualidad en la radio analógica y, además, que aprovechen las ventajas que ofrece la tecnología.
    ✗ Casi todas las emisoras son simulcast de emisoras analógicas, casi no hay contenidos exclusivos y, para colmo, no se aprovechan las ventajas que ofrece la tecnología (EPG, radiotexto, TPEG, etc.)
  • Desarrollar a través del sistema DAB+ y gracias al MPEG Surround, la posibilidad de emisión con sonido multicanal con la mejora de calidad que ello supone, en especial en la emisión de determinados eventos (conciertos, eventos deportivos, etc.).
    ✗ Ninguna emisión en MPEG Surround hasta ahora
  • Impulsar el desarrollo de acuerdos con el sector de la Automoción para la incorporación de receptores de radio digital en los vehículos.
    ✗ Si se ofrece como opción en España, es porque se ofrece en toda Europa sin distinción

Sea como fuere, Podemos presentó una proposición no de Ley sobre el espectro radioeléctrico que decayó sin llegar a votarse, pues se presentó justo cuando iba a acabar la legislatura:

Estimular el desarrollo de la radio digital en España aprovechando la transformación para crear un sector plural, seguro a nivel jurídico e innovador. Este desarrollo debería favorecer el establecimiento de un tercer sector sólido, la consolidación de los servicios públicos de radio y el pluralismo y la calidad y la competitividad del sector privado comercial.

Más allá de esto, no vemos la luz en España (ni en Cataluña), aunque es posible que el apagón de la radio FM en Noruega durante el año que viene cree un revulsivo, un efecto arrastre, que lleve a que más países empiecen la transición. De hecho, se empieza a hablar de apagón también en Holanda, en Flandes (Bélgica) y en Suiza está fijada por Ley en años posteriores (entre 2020 y 2024). Además, en Dinamarca está prevista la migración a DAB+ el 1 de julio de 2017 y un posible apagón a partir de 2019.

En el caso de Cataluña, de buen seguro, como hemos comentado en anteriores entradas, nos afectará el proceso independentista, la hipotética declaración de independencia que está prevista para el año que viene. Está por ver qué política seguirá el gobierno catalán que saldrá de las urnas el próximo año, o el siguiente, y qué sucederá con los servicios de los múltiplex de ámbito “español” que se siguen difundiendo desde la Torre de Collserola, en Barcelona, y, por lo tanto, si nos quedemos, los barceloneses, con nada, con lo mismo, o con algo más (me viene a la cabeza Catalunya Ràdio y emisoras privadas catalanas tales como RAC1, Flaix FM, Ràdio Teletaxi, etc.), algunas de las cuales ya emitieron en digital en el pasado.

Mientras sucede esto, tenemos aquí a Radio María, que, en su última configuración, en el caso de DAB, emite con 96 kbps en mono y, en DAB+, a 32kbps en mono (HE-AAC), aunque, un dato curioso: tiene una protección UEP1, la máxima, y más alta que el resto de servicios: UEP3, valor habitual. Así pues, han sacrificado calidad de audio, de 160 kbps estéreo a 96 kbps mono, y de 64 kbps a 32 kbps en DAB+ para aumentar la protección de los datos, sin pasarse en la cuota de uso, que es una sexta parte del múltiplex (864/6=144 unidades de capacidad, mientras ahora hace uso de 104, correspondiente al programa DAB, más 35, del programa DAB+).

 

Publicat dins de Radio | 1 comentari

El poco éxito de los nuevos canales de TDT, más pruebas de UHDTV y segundo dividendo (700 MHz)

El pasado 16 de octubre de 2015 se adjudicaron los canales que faltaban por completar la oferta de TDT:

  • RGE2: En cambio de adjudicar un canal de alta definición y reservar dos tercios del múltiplex a Televisión Española. El gobierno optó por la posibilidad de conceder dos canales de definición estándar y reducir el ancho de banda que tenía disponible Televisión Española a la mitad del múltiplex, como consecuencia, teniendo que migrar La 1 HD al múltiplex RGE1. Los ganadores del concurso fueron el Grupo Secuoya (Ten) y Radio Blanca (DKiss).
  • MPE4: En definición estándar, 13 TV.
  • MPE5: En alta definición, Real Madrid TV, Be Mad TV (antes Boing HD) y Atreseries.

Tales canales tenían como límite para transmitir a finales de abril de 2016, y algunos apuraron el plazo hasta el límite.

Por ahora, sus audiencias son de las más bajas respecto el resto de canales en la TDT. No superando, en ningún caso, cada una de ellas, más de un 1 % de cuota de pantalla.

Además de la nueva oferta de canales, una vez más, se realizó una emisión en ultra alta definición, la última de las cuales fue la retransmisión en directo de la Ópera Parsifal, que sólo duró unas horas. En aquella ocasión, la retransmisión se difundió en DVB-T2 a través del canal 22 en el caso de Collserola (Barcelona) y por el canal 44 en la Ciudad Universitaria de Madrid. Anteriormente, durante el Mobile World Congress de 2016 y de 2013 también hubo emisiones en 4K por el canal 22.

Ahora hay una portadora DVB-T2 en el canal dónde se realizaron las pruebas.

Las datos técnicos del vídeo y del audio son los siguientes:

Tasa de bits total : 29,7Mbps

Video
ID : 257 (0x101)
ID Menú : 1 (0x1)
Formato : HEVC
Formato/Info : High Efficiency Video Coding
Formato del perfil : Main 10@L5.1@Main
ID Códec : 36
Duración : 11min.
Tasa de bits : 27,8Mbps
Ancho : 3 840pixeles
Alto : 2 160pixeles
Relación de aspecto : 16:9
Velocidad de cuadro : 50,000fps
ColorSpace : YUV
ChromaSubsampling : 4:2:0
BitDepth : 10bits

Audio
ID : 258 (0x102)
ID Menú : 1 (0x1)
Formato : E-AC-3
Formato/Info : Audio Coding 3
Ajustes del formato, Endianness : Big
ID Códec : 6
Duración : 11min.
Tipo de tasa de bits : Constante
Tasa de bits : 384Kbps
Canal(es) : 6canales
Posiciones del canal : Front: L C R, Side: L R, LFE
Velocidad de muestreo : 48,0KHz

Menú
ID : 256 (0x100)
ID Menú : 1 (0x1)
Lista : 258 (0x102) (E-AC-3) / 257 (0x101) (HEVC)
Nombre del servicio : UHD_TeatroReal
Proveedor de servicios : RTVE
Tipo de servicio : advanced codec HD digital television

A parte de mencionar todas estas novedades que han ido apareciendo en la TDT, comentar que antes del 30 de junio de 2020 se debe liberar la banda de 700 MHz, el segundo dividendo digital, y, para ello, antes del 30 de junio de 2017 se deben publicar los planes para hacer efectiva la transición. De momento, poco se sabe. Aquí se habla de migrar todos los canales a H.264, reduciendo, sólo en el caso de los canales SD, el ancho de banda necesario a la mitad, o hacer el salto directamente a DVB-T2, lo cual es menos probable que suceda aunque aún no haya nada decidido.

En otros países:

  • Francia: El pasado 5 de abril de 2016, pasaron todos los canales a H.264 (pero manteniendo DVB-T). Todos, menos dos, pasaron a emitir en alta definición. Con la reordenación de canales, se ha eliminado el múltiplex R8. Ya se ha liberado el espectro para el segundo dividendo. Se prevé migrar a DVB-T2 alrededor de 2020.
  • Alemania: Se hará el salto directamente de MPEG-2 sobre DVB-T a HEVC sobre DVB-T2. El 31 de mayo de 2016 se lanzó en determinadas áreas metropolitanas un múltiplex DVB-T2 con cinco señales HD. El 29 de mayo de 2017 migrarán todos los programas de la plataforma de TDT a DVB-T2, y, a partir de esa fecha, sólo habrá un múltiplex provisional en DVB-T con 4 señales SD para ayudar en la transición que sólo durará 9 meses, después de lo cual cesará. En otros lugares, la transición será entre octubre de 2017 y julio de 2019, como muy tarde.

Fe de erratas: En una entrada anterior mencionaba que Estados Unidos, en 1996, Canadá y Corea del Sur, en 1997, habían comenzado las emisiones en ATSC, lo cual no es cierto. Esos fueron los años en los que los respectivos países adoptaron el estándar ATSC. Realmente, la primera emisora de televisión digital que comenzó en Estados Unidos lo hizo en el año 2000, y en Canadá lo hizo la City tv de Toronto en el año 2003. Mientras en el caso de Corea de Sur fue en el año 2001.

Publicat dins de Televisión | Deixa un comentari

Análisis de los resultados del 27S, del 20D y Asamblea de la CUP

El pasado 27 de septiembre de 2015 se celebraron elecciones: se decidía si Cataluña tendría mayoría independentista en su parlamento (por primera vez en la historia), o no. Unas elecciones calificadas de plebiscito.

Los resultados fueron ambiguos: sí se consiguió una mayoría de diputados favorables a la declaración de independencia, pero por contra, esa mayoría no se correspondía con más de la mitad de sufragios emitidos.

Sea como fuere, proponemos leer los resultados de dos formas: explícitos en el sí o no a la declaración unilateral, o bien, partidos que se cerraban en banda a la independencia, o partidos que no cerraban la puerta a que Cataluña pueda ejercer la autodeterminación y convertirse en Estado en un horizonte temporal. Tal es la ambigüedad de algunos partidos, que tal vez, sea un poco difícil asimilarlo a un referéndum binario, dónde te tienes que mojar sí o sí y no valen excusas.

Catalunya:

A favor de la declaración independencia:
JxSí y la CUP.
Pirates de Catalunya hizo una consulta entre militantes y simpatizantes y el 94% estaba de acuerdo con que Cataluña se constituyera en un Estado independiente.
En total, 72 diputados y 47,81% de votos

Posición neutral:
PACMA no manifestó una posición sobre este asunto en el programa, además se suman los votos en blanco.
1,27% de votos

En contra:
El resto de partidos y el 6% de los Piratas.
63 diputados y 50,93% de votos

Catalunya:

Contempla un horizonte independentista en su programa:
JxSí, CUP, CSQEP y UDC.
La gran mayoría de Pirates.
En total, 83 diputados y 59,25% de votos

Posición neutral:
PACMA no manifestó una posición sobre este asunto en el programa, además se suman los votos en blanco.
1,27% de votos

No contempla la independencia:
El resto de partidos y el 6% de los Piratas.
52 diputados y 39,48% de votos

En cambio si hacemos un análisis a una ciudad tan españolista como Viladecans, nos encontramos con los siguientes resultados tan decepciones para el independentismo:

A favor de la declaración independencia:
22,41% de votos
Posición neutral:
1,57% de votos
En contra:
77,59% de votos (de los cuales un 59,61% se cerraba en banda)

En cualquier caso, si vemos el siguiente gráfico nos encontramos con que nunca antes el independentismo explícito había sacado unos resultados en votos tan buenos como hasta ahora. Hay que recordar que en los años 70 y 80, los pocos utópicos que apostaban por ello eran aquellos que militaban en la Izquierda independentista catalana, a partir de los 90 se sumó ERC, que captó militantes de la extinta Terra Lliure, y, a partir de 2012, se sumó CDC al carro y, en 2015, ex-militantes del PSC (Moviment d’Esquerres) y UDC (Democràtes de Catalunya).

Suport a partits explícitament independentistes

Cataluña, Viladecans (ciudad españolista) y l’Esquirol (pueblo muy catalanista)

En cuanto a las generales del 20 de diciembre de 2015, vemos una situación cercana de empate entre fuerzas de derecha y izquierda, pero los independentistas catalanes bloquean la formación de cualquiera de los dos frentes, por lo que la única opción es una gobierno de unidad nacional y con políticas de centro. Lo cual podría dejar por los suelos a PSOE, ya que tendrá que ser partícipe de los recortes de gasto público y subidas de impuestos para cumplir el objetivo de déficit para los próximos años, y refuerza a Podemos en la oposición.

En Cataluña, se ha votado a Podemos, por ser uno de los cuatros grandes partidos de ámbito español que hacen gala de su respeto a la plurinacionalidad del Estado y por la promesa del tan ansiado, pero inviable en España, referéndum de independencia, también por el populismo de Pablo Iglesias, más allá de encuadrarlo en un sector ideológico determinado. Después viene un triple empate entre ERC, PSC y DiL, más detrás, C’s que no logró las expectativas creadas y el PP, a parte de otros partidos extraparlamentarios, como UDC, que entra en la marginalidad.

El apoyo a fuerzas que podrían respaldar un referéndum de independencia logró un 58,87% de votos en Cataluña, un 32,91% en España, un 92,44% en un pueblo independentista como l’Esquirol, mientras que sólo un 44,74% en una ciudad españolista como Viladecans. Un referéndum que ni se le ve ni se le espera, siendo honestos, dada la sociología de los españoles, mientras la consulta unilateral ya se produjo, el 9 de noviembre de 2014, por lo que debemos pasar página.

El 27 de diciembre de 2015 se celebrará una asamblea en Sabadell en la que se decidirá qué camino emprenderá la CUP: sólo tiene dos opciones realistas. La primera, que se envista a Artur Mas como último presidente autonómico, aunque se crea que no es el más idóneo para ampliar la base del independentismo. La segunda sería repetir elecciones, crear una alianza con “Catalunya Sí que es Pot” y renunciar a la declaración de independencia, y apostar por una consulta unilateral que no llevará a ninguna parte y nos ahogará el tiempo que perdemos continuando siendo una simple autonomía intervenida económicamente, ya que la República, la tan ansiada República, sólo puede llegar con la desobediencia y no con alianzas con partidos españolistas, ya sea “Catalunya Sí que es Pot” de Lluís Rabell o el PSC de Miquel Iceta para conformar un frente de izquierdas, inestable, polémico y impotente ante las tropelías del Gobierno español.

Hay ciertos eventos que nos dan pistas que se impondrá la primera opción, la renuncia del diputado Ramon Usall de la CUP por motivos “personales”, la renuncia de Oriol Junqueras como alcalde para, previsiblemente, estar en el gobierno de la Generalitat o el acuerdo cerrado entre los negociadores de Junts pel Sí y la CUP (ésta última lo negó finalmente). En cualquier caso, si se impusiese la segunda opción en la asamblea, ello retrasaría la declaración de independencia, meses, o uno o dos años y probablemente sería una traición al programa explícitamente independentista de la CUP, que paradójicamente fue el primer sector político que lo introdujo en sus postulados, por no hablar si finalmente se rebaja -como propone Endavant- y se diluye en una candidatura patrocinada por Podemos que apostará por continuar en el autonomismo.

Lo cierto es que el apoyo a la declaración de independencia no llegó al 50%, pero también es cierto, que según las encuestas hay una cifra cercana al 20% de independentistas en “Catalunya Sí que es Pot” y podrían votar afirmativamente en un referéndum, con lo cual estamos en un empate técnico entre detractores y partidarios, que se podría resolver a favor de los independentistas dada la crisis económica crónica y la sociología española que es, en general, afín al centralismo y poco favorable a reconocer la plurinacionalidad de la Estado, situación que no cambiará en el futuro.

En el caso que se imponga la primera opción, la hoja de ruta pactada consiste en un periodo de 18 meses máximo (con moción de confianza al presidente en 10 meses y plan de choque social y otras medidas de izquierdas) para comenzar informalmente el redactado de la nueva Constitución y tramitar en el Parlament dos leyes para la futura República, sobre la hacienda y la seguridad social, y una tercera, para gestionar la transición, leyes que se aprobarían justo después de declarar la independencia (>68 diputados), con lo cual el Tribunal Constitucional dejaría de tener jurisdicción aquí. Se convocarían las primeras elecciones de la República, constituyentes, nuevo jefe o jefa de Estado provisional (ya se retiraría Artur Mas), y será la correlación de fuerzas resultante la que elaboraría la nueva Constitución formalmente. Después de unos 9 meses más, se aprobaría la Constitución en el Parlament y después se ratificaría en referéndum. Nuevas elecciones legislativas ordinarias en Cataluña para dar paso a la gestión del día a día. En total, un mínimo de dos años hasta que la República disponga de Constitución.

Publicat dins de Noticias y política | Deixa un comentari

Anàlisi: Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015

El 27 de setembre de 2015 es celebraran una de les eleccions més importants de la història recent. S’escullen 135 diputats del parlament autonòmic però té un refons més important: hi ha la possibilitat, per primera vegada, que les forces que donen suport a la declaració d’independència (JxSí i CUP-CC) obtinguin la majoria absoluta en diputats, i, potser, la majoria de vots.

Com hem arribat fins aquí?

Al 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, van aparèixer dos partits que apostaven clarament per la independència (Reagrupament i Solidaritat per la Independència). Sense tenir en compte Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, que si bé, tenien militants independentistes, la seva obra de govern era autonomista, i ho seguiria sent durant dos anys més.

També cal esmentar que el independentisme llavors era minoritari i aquest fragment d’un debat electoral mostra clarament les posicions del partits aleshores:

Joan Puigcercós (ERC): Jo li vull fer una proposta formal, de país. No és una proposta de govern, és una proposta de País. Anem junts per aconseguir el concert econòmic a Madrid, Convergència i Esquerra, si vol Iniciativa també, però si no ens en sortim i trobem les portes tancades, comprometi’s a fer un referèndum d’independència de Catalunya.

Artur Mas (CiU): Si el problema no és si es fa o no es fa, el problema és si el guanyem o no el guanyem. Vostè està disposat a fer un referèndum per perdre’l? Vostè sap quantes derrotes té acumulades Catalunya en aquest sentit? Vostè creu que hem d’anar a perdre? I, a més a més, anar a dividir el país? El referèndum en tot cas, si es fa, que potser es farà, que no li nego, perquè si som una nació i tenim el dret a decidir, no li hem de posar límits. Però home, s’ha de fer amb garanties que es guanyi i que es guanyi molt bé.

Joan Puigcercós (ERC): Queda clar que vostè té una altra prioritat i aquesta prioritat té a veure amb el PP.

Artur Mas (CiU): La meva prioritat és el concert econòmic, no em digui el PP, és el concert econòmic, el pacte fiscal.

José Montilla (PSC): Vostè diu això aquí ara per entretenir el personal. De veritat, si guanya les eleccions vostè d’això se n’oblidarà, si guanya les eleccions, cosa que espero que no passi, vostè se n’oblidarà. I tant que se n’oblidarà. D’això i de tantes coses que està prometent. Nosaltres no li avalarem, entre d’altres coses perquè no avalem aventures. Ni aventures com aquesta, ni aventures com convocar una consulta independentista. Jo crec que això el que comportaria és dividir més a la societat catalana i, a més a més, enfrontar-nos més a la societat espanyola.

Font: Youtube

En canvi, Reagrupament presentava tot un full de ruta per organitzar el nou Estat i l’instrument: una declaració d’independència aprovada pel Parlament per assolir la República de Catalunya. El mateix, amb altres paraules, proposava Solidaritat per la Independència, donant aquests arguments al seu programa:

“La promesa del Concert Econòmic de CiU, el referèndum d’independència d’ERC, el federalisme d’IC o la recuperació de l’Estatut que vol el PSC, són impossibles perquè necessiten la reforma de la Constitució espanyola i el suport, que mai s’aconseguirà, del PP i del PSOE simultàniament.

[…]

Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU. Per contra, convocar un referèndum il•legal mai serà possible perquè implica mobilitzar milers de funcionaris i obligar-los a incomplir la llei, cosa que mai faran.

Després del pronunciament del Tribunal Constitucional, l’autonomisme només pot acatar la sentència, gestionar una Generalitat en fallida, pactar amb un govern espanyol del PSOE o el PP que ja no es troben en condicions de cedir res: ni recursos ni competències. Avui l’autonomisme és una declaració d’impotència davant la situació límit de Catalunya.”

Els partits explícitament independentistes, Reagrupament, Solidaritat (i comptant ERC també com a tal) només van sumar el 11,56% de vot a tot Catalunya. No era la prioritat aleshores.

La legislatura es va basar en un pacte de CiU i PP per reduir el dèficit.

Al 2011, Solidaritat per la Independència va presentar la proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya, hi van votar a favor: SI, Democràcia Catalana i ERC, en contra: PSC, PP i C’s. CiU i ICV-EUiA es van abstenir. Resultat: no va prosperar.

El pacte fiscal, la promesa estrella de CiU, es va aprovar al juliol de 2012, amb els vots a favor de CiU, ICV-EUiA, ERC, Joan Laporta (Democràcia Catalana) i Ernest Maragall (actual Moviment d’Esquerres), en canvi hi van votar en contra C’s i SI (per diferents raons), el PP es va oposar als punts més significatius i el PSC es va abstenir en alguns punts. Després de reunir-se amb Rajoy, el pacte fiscal va quedar en via morta, “no ha anat bé” va dir Artur Mas.

A partir de aquí, va començar el camí cap a la consulta:

“El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”

A la qual cosa li van donar suport CiU, ERC, SI, Democràcia Catalana i Ernest Maragall (Moviment d’Esquerres), el PSC es va abstenir i PP i C’s va votar en contra.

Es van convocar eleccions i Artur Mas va furgar en la posició ambigua del PSC sobre la consulta al debat electoral:

Pere Navarro (PSC): Vostè sap, i ho hem dit clarament, que nosaltres estem a favor d’una consulta legal i acordada, l’exemple d’Escòcia és aquest.

Artur Mas (CiU): Què vol dir “acordada”? Acordada amb el govern espanyol? I si el govern espanyol diu que no?

Pere Navarro (PSC): El govern espanyol no pot dir que no.

Artur Mas (CiU): Com que no! Si tota la vida han dit que no… si han dit que no al pacte fiscal, imagini això!

Pere Navarro (PSC): Si hi ha una necessitat i, objectivament, els ciutadans de Catalunya volen decidir sobre el seu futur, ja li asseguro. Escolti, si es va fer una Constitució en una època predemocràtica i es van aconseguir pactes més importants que amb el què estem ara. Escolti, jo li asseguro que ens podríem posar d’acord. […]

Font: CCMA

No cal que dir que el temps li donaria la raó a Artur Mas, ja que el PP i PSOE van votar en contra de cedir les competències del referèndum, i el Govern espanyol va impugnar la consulta i el procés participatiu (era el pla B) al Tribunal Constitucional, declarant il·legal les dues convocatòries. A més a més, una vegada consumat el procés participatiu, Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega es van enfrontar a una querella per “posar les urnes”.

Es van convocar eleccions, ara amb CDC (i Reagrupament a dins), ERC, SI i la CUP com a explícitament independentistes (partits que demanarien el Sí+Sí a la consulta), apostant tots ells per una consulta i una independència posterior. Van aconseguir el 41,45% de vots, assumint que CDC té una quota del 75% a CiU.

Arran dels resultats, es va signar el Pacte per la Llibertat entre CiU i ERC i durant la legislatura es va desplegar.

Com a fet simbòlic, es va aprovar la declaració de sobirania que sosté que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Va obtenir el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA, i un diputat de la CUP (partit que la va trobar poc ambiciosa). 5 diputats del PSC no van votar, alguns dels quals són ara a Moviment d’Esquerres. El PSC, el PP i C’s es van oposar.

Això va ser el tret de la sortida de la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional, i, a partir de les seves conclusions, així es va actuar des del Govern, amb l’excepció que es va acordar una pregunta branca per acontentar Unió i ICV-EUiA, però amb la possibilitat de votar explícitament per la independència com es reclamava des dels partits independentistes. Les dues vies explorades van ser les següents:

  1. Demanant la transferència de competències de l’article 150.2 de la Constitució. El 16 de gener de 2014, al Parlament, a favor: CiU, ERC, ICV-EUiA i alguns diputats del PSC (dos dels quals formen part de Moviment d’Esquerres). La CUP anava més enllà, considerava no s’hauria de demanar permís a Madrid i es va abstenir. PSC, PP i C’s votaren en contra. La votació va reeixir, no així, el 8 d’abril de 2014 al Congrés: en contra, PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias; a favor, IU i els nacionalismes perifèrics, excepte Coalició Canària que es va abstenir. Aquest camí es va tancar.
  2. A través de la Llei de consultes populars no referendàries, a la qual van votar a favor CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, mentre que el PP i C’s es van oposar. Artur Mas va assegurar en una entrevista que la consulta es faria amb entre el 70% i el 90% de possibilitats (suposem que ja tenia pensat el pla B). El Govern espanyol va recórrer al TC tant la Llei com el decret de convocatòria i es van suspendre al cap d’uns dies.

Aquí ja van començar a caure caretes, el càrrec nomenat per ICV-EUiA a la Comissió de Control va dimitir el 6 d’octubre, “per falta de garanties democràtiques”. Ell mateix va assegurar que “és més partidari de la democràcia deliberativa, basada en el diàleg, que no pas de la democràcia directa, perquè reclama molta simplificació”. El dia 8, en un article a El País va comentar taxatiu: “les coses s’estan fent tant malament que si vingués un observador internacional i ho veiés, creuria que Catalunya és Guinea”.

A la cimera de Pedralbes, la posició d’ICV-EUiA era renunciar a la consulta i l’alternativa era una “mobilització quantificable”, una “festa de la democràcia“. ERC i CUP apostaven per la desobediència.

Finalment, es va celebrar un procés participatiu, el pla B. No obstant, també es va recórrer al TC, però, aquí, en canvi, es va desobeir la suspensió. Cal destacar el boicot de Correos per negar-se a enviar cartes informatives sobre la consulta i l’atac de denegació de servei que van patir els servidors de la Generalitat durant els dies previs. També que UPyD va exigir el dia 9 al jutjat tancar els punts de votació, requisar el material i detenir als responsables, que serien els voluntaris, però la fiscalia ho va considerar desproporcionat.

Amb aproximadament un 40% de participació, el Sí-Sí va guanyar amb un 80,76% de vots. A destacar el boicot del sector que prefereix el status quo (No). Tot i això, va considerar-se un èxit perquè la nova consulta estava dissenyada per una participació objectiva de 2 milions de persones i, finalment, va superar aquesta xifra.

A continuació, va començar una nova etapa camí a les eleccions plebistàries. Els tres grans partits van fer unes conferències per mostrar el seu esquema de futur a partir de la consulta. ICV va aclarir les seves posicions a la Convenció Nacional celebrada al febrer: va apostar per un estat per a Catalunya dins d’Espanya, però no un estat de lliure associació, com Puerto Rico, ni el suport a la independència automàticament si l’Estat espanyol impedeix constituir l’estat català a Espanya. Unió també es va allunyar de la independència al incloure molts condicionants (els quals objectivament impedirien la secessió) en la posició del partit, la qual va guanyar en la consulta entre militants per un marge molt estret i enmig d’acusacions de frau. Els perdedors de la consulta interna, el sector independentista, va fundar el nou partit de centredreta, Democràtes de Catalunya. Així doncs, CiU es va dissoldre. Més endavant, veuríem que Democràtes de Catalunya i Convergència Democràtica, a més d’Esquerra Republicana i Moviment d’Esquerres anirien de la mà a la coalició guanyadora: Junts pel Sí (amb el suport de SI i els Verds), que apostaria clarament per la declaració d’independència en la següent legislatura, com també la CUP, que aniria per separat.

Mentrestant, la posició del Govern espanyol ha estat sempre enrocada en el No a tot. És més, moltes lleis aprovades pel Parlament de Catalunya es van recórrer al Tribunal Constitucional, evidenciant una vegada més la diferència de parer i la desconnexió entre la visió catalana i l’espanyola (castellana). Podem fer una llista:

  • Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) (recorrent: PP, Defensor del Poble -militant del PSOE-) (aprovat per: PSOE, IU i altres nacionalismes perifèrics)
  • Llei de consultes populars (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP)
  • Abolició de les curses de braus (2010) (PP) (CiU (alguns diputats van votar en contra o abstenir), ERC, pocs diputats del PSC i ICV-EUiA)
  • Llei de pobresa energètica (2014) (Govern espanyol) (unanimitat)
  • Impost sobre dipòsits bancaris (2015) (Govern espanyol) (Govern català)
  • Llei d’acció exterior (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i abstenció de CUP)
  • Agència tributària catalana (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC i CUP, i abstenció de ICV-EUiA, PSC i MES).
  • Taxa sanitària (2013) (Govern espanyol) (CiU i abstenció del PP)
  • Llei d’horaris comercials (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA)
  • Llei contra el “fracking” (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, C’s i CUP)
  • Taxa a les operadores d’Internet (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP)
  • Llei de l’aranés (2011) (Govern espanyol) (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA)
  • Llei de l’audiovisual de Catalunya (2006) (PP i PSOE)

Tornem a l’actualitat…

Finalment, com a principis d’any no va haver-hi acord per fer una gran coalició independentista, les eleccions no van ser ni al febrer ni al març. El president decidí que serien el 27 de setembre, coincidint la Diada de Catalunya amb l’inici de la campanya electoral. Fem un repàs a les candidatures i la seva posició respecte el plesbicit:

BLANC NO
Junts pel Sí Partit Animalista Contra el Maltractament Animal Partit dels Socialistes de Catalunya
Candidatura d’Unitat Popular Pirates de Catalunya* Partit Popular Català
(vots en blanc) Catalunya Sí que es Pot
Unió Democràtica de Catalunya
Ciutadans – Partido de la Ciudadania
Guanyem Catalunya
Recortes Cero – Els Verds

*pendent de la consulta entre els afiliats i simpatitzants

La meva fórmula per llegir el resultat seria qui supera els 68 diputats, la qual cosa podria no ser suficient internacionalment si el sí no guanya en vots, per tant, un resultat més contundent podria ser que el Sí superi en vots al No en conjunt, o bé, que, com a Escòcia, el Sí superi el 50% de vots, comptant els blancs també, o com a Montegro, superar el 55% de vots sense comptar el vots en blanc.

Junts pel Sí (62 diputats actualment)

El programa entre les pàgines 25 i 29 fa un relat de la història recent de les relacions entre Catalunya i Espanya, similar al què he exposat anteriorment.

Cites del programa, posicionament i full de ruta de la coalició:

“Si la ciutadania de Catalunya escull, a través de les eleccions del 27S, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

El primer pas seria una declaració simbòlica, immediatament a la constitució del Parlament, que sigui el tret de sortida.

“Immediatament després d’aquesta declaració d’inici del procés de constitució del nou Estat, comença el procés per elaborar la Constitució del nou Estat en la primera de les dues fases: la participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament.”

“Serà al llarg d’aquest període quan la Generalitat haurà d’anar enllestint les estructures d’Estat imprescindibles per exercir la plena sobirania en tots aquells àmbits en què avui encara no l’exerceix.”

A partir d’aquí, República Catalunya de facto:

“Culminada la primera etapa, es procedirà a la proclamació de la independència, a partir de la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou Estat i la continuïtat i successió ordenada d’administracions.”

En un any i sis mesos com a màxim, es celebrarien eleccions legislatives a la nova República Catalunya, i la cambra que en resultés aprovaria la nova Constitució, que se sotmetria a referèndum.

Font: Programa de Junts pel Sí

Des de sectors unionistes s’ha atacat aquesta coalició en base als casos de corrupció de CDC en alguns ajuntaments. Cal indicar que la coalició no només representa a CDC, sinó també estan representades altres sensibilitats i ideologies, i l’alternativa que resta per al Sí és el partit d’extrema esquerra, la CUP, de la qual ara en parlarem.

Candidatura d’Unitat Popular (3 diputats)

Faig unes cites al programa plebiscitari de la CUP per ensenyar als lectors la seva posició. Al principi critica la feblesa de Junts pel Sí:

“[El moviment independentista] ha deixat un flanc obert perquè els partits que han practicat una política de classe que no posava en dubte el domini del capital se n’aprofitessin per portar l’aigua al seu molí i fer derivar el moviment cap a un únic espai per a la resolució de la crisi: el trencament tranquil amb l’Estat espanyol. D’aquí sorgeix Junts pel Sí que, a tot estirar, podria oferir tèbies polítiques socialdemòcrates a una crisi sistèmica que demana solucions dràstiques des del cantó de les classes treballadores.”

“[…] D’aquí, doncs, el caràcter complidor i assimilista de les propostes de Catalunya Sí que es Pot, perquè les classes treballadores catalanes són objectivament les més interessades a encapçalar un moviment general que lligui la qüestió social i amb la nacional llavors quan les expectatives de trencament tranquil de Junts pel Sí mostrin els seus límits, a curt i mig termini, i facin la trampa de fer creure que el problema es resoldrà d’acord amb Madrid (mani qui mani), i tot plegat es dissolgui com un terròs de sucre en l’aigua.
I és aquí on entra el treball d’esclariment, de mobilització i d’organització que ha de propiciar la CUP – Crida Constituent per garantir la continuïtat política de la unitat entre la lluita social i la nacional i preparar la resistència de masses enfront de tota claudicació.”

La CUP aposta per una declaració d’independència una vegada constituït el Parlament. Aquests són els 5 punts que són irrenunciables pel partit

a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat:

  1. Dur a terme la Declaració Unilateral d’Independència (DUI).
  2. Impulsar un programa d’emergència social que, abans que el pagament del deute, prioritzi l’aturada dels desnonaments, dels acomiadaments, de les retallades i de les privatitzacions, així com la gestió pública de tot l’ensenyament, la sanitat, la justícia i l’obra pública, i que instauri la Renda Garantida Ciutadana
  3. Impulsar un procés de desconnexió nacional i popular amb l’Estat espanyol i la Unió Europea sobre la base de la suspensió de l’aplicació de tota la legislació estatal i de la Unió Europea lesiva per a les classes populars
  4. Articular un programa per garantir que el procés tingui un caràcter autoorganitzat i popular
  5. Cercar el reconeixement internacional

Per acabar una negociació amb l’Estat espanyol:

“Superats tots aquests passos, s’obrirà un procés de negociació de la secessió amb l’Estat espanyol per acordar qüestions relatives, per exemple, a funcionaris de l’administració espanyola; repartiment dels recursos de la Seguretat Social; repartiment del patrimoni d’acord amb allò aportat per la classe treballadora catalana; delimitació de fronteres; el respecte a la unitat de la llengua (denominació, educació, espai comunicatiu) o el dret a decidir dels Països Catalans. Si no hi ha acord i l’Estat espanyol no reconeix la República catalana, els mecanismes d’unilateralitat seguiran funcionant per forçar l’Estat a negociar.”

I, en quant, a la Val d’Aran:
“L’Aran ha de fer el seu propi procés constituent per decidir la relació amb la nova república catalana.”

Font: CUP

BLANC

Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (0 diputats)

Mantenen una posició neutral:

“Per últim, tot i que a PACMA considerem que els animals no entenen de fronteres ni banderes, sempre defensarem la voluntat dels pobles a decidir a les urnes, assegurant els mecanismes necessaris per a què amb això es construeixi un gran pacte social.”

Font: PACMA

El seu programa aquí: són neutrals davant el procés de independència.

Pirates de Catalunya (0 diputats) (només a Girona)

La posició de Dario Castañé (un militant del partit) la podem trobar en el següent article: Sí o No, o la regla de les minories.

D’alguna manera critica les eleccions plebiscitàries, en base a què es presenten partits polítics, i no opcions explícites. Segueix apostant per un referèndum vinculant, inclús amb desobediència, sense acceptar que això no seria possible. Cal pensar que els funcionaris es negarien a incomplir la llei, en el boicot de Correus per trametre la propaganda electoral, en la impossibilitat d’accedir al cens, etc. la qual cosa ens conduiria, sense cap dubte a un escenari similar a la consulta del 9 del novembre, o, el què és pitjor, al multirefèrendum del 25 de maig, el qual va participar en la organització Pirates i els Mossos van retirar algunes urnes i van obrir diligències als voluntaris, i la participació va ser ínfima.

Sobre una eventual consulta amb desobediència, el CATN ja apuntava que difícilment podria donar un pronunciament vàlid:

“Des de la Generalitat i amb el suport de la majoria d’ajuntaments de Catalunya es podria organitzar una consulta al marge de les disposicions legals de l’Estat i de les de la Generalitat (si aquestes darreres han estat suspeses pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern central). Es tractaria d’aplicar la legalitat catalana malgrat la seva suspensió.

Una possible alternativa consistiria en què l’organització de la consulta correspongués exclusivament a entitats de la societat civil, malgrat comptar amb el suport indirecte de la Generalitat i dels ajuntaments.

Els inconvenients d’aquests escenaris són clars: confrontació frontal amb l’Estat si s’empra la primera de les vies esmentades, fàcil campanya de desprestigi des dels actors i institucions contraris a la consulta per la seva “inutilitat” (presentada com a il·legal i anticonstitucional), previsible escassa o insuficient participació, deslegitimació dels resultats -també en l’esfera internacional-, problemes logístics d’organització, etc.”

En quant a les eleccions plebiscitàries, que seria la sortida a l’atzucac de la negativa a la consulta legal:

“[…] En l’actual context polític de Catalunya unes eleccions podrien tenir caràcter plebiscitari si un cop convocades les eleccions pel President de la Generalitat els partits les afrontaven en els seus programes i en la campanya electoral un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya.

En efecte, si es constata de manera incontrovertible la impossibilitat de fer el referèndum o la consulta sobre la independència de Catalunya per les vies legals anteriorment exposades com a conseqüència del reiterat capteniment contrari de les institucions de l’Estat, la via alternativa de les eleccions plebiscitàries es revela com la més adient per poder conèixer la posició dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya sobre el futur polític col·lectiu. A aquest propòsit es poden invocar arguments de legalitat, d’eficàcia i de respecte al principi democràtic.”

“[…] en el debat polític i mediàtic s’ha situat en ocasions la DUI del Parlament com a possible primera alternativa davant la inviabilitat de convocar un referèndum o una consulta i, per tant, és pertinent tractar aquí aquesta qüestió. Doncs bé, no sembla que el Parlament actual, elegit, el 25 de novembre de 2012, tingui en principi […] la legitimitat democràtica per adoptar una decisió de la transcendència d’una DUI […]. La raó és clara: les eleccions del 25 de novembre de 2012 no va ser unes eleccions plebiscitàries en els termes definits anteriorment. En efecte, malgrat que un dels eixos principals de la campanya electoral fos el debat sobre el futur col·lectiu de Catalunya, l’objectiu polític fonamental dels comicis no va ser demanar als ciutadans un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya. A més, les propostes de futur en l’anomenat eix nacional de la campanya expressaven una diversa pluralitat d’opcions entre els partits favorables d’alguna manera a l’exercici del dret a decidir de Catalunya i anaven des de l’independentisme inequívoc a la reivindicació de l’Estat propi amb un perfil conceptual menys precís passant per la reforma constitucional en sentit federal amb matisos diversos.”

Finalment, Pirates va fer consulta entre afiliats i seguidors per definir la posició del partit sobre la independència en cas d’obtenir algun representant al Parlament de Catalunya per la província de Girona. Fins el dia 27 la votació està oberta.

NO

Partit dels Socialistes de Catalunya (19 diputats)

El PSC aposta per un sistema de finançament per a Catalunya i la reforma de la Constitució. Paraules buides perquè el pacte fiscal va ser denegat per Rajoy i alguns barons del PSOE s’han mostrat en contra (p.ex. Susana Díez), i per la reforma de la Constitució es necessita el suport del PP (o C’s, com a mínim) per obtenir la gran majoria en el Congrés i en el Senat.

“El primer repte és abordar, de manera immediata allò que el govern de CiU (amb el suport d’ERC) no ha volgut afrontar, acceptant la primera negativa que li va donar el govern de Mariano Rajoy, i que és la negociació d’un nou sistema de finançament de Catalunya.
El segon repte és l’impuls a una reforma de la Constitució que ampliï els conceptes federalistes que ja té incorporats i que clarifiqui les relacions entre les competències de l’Administració general de l’Estat i les de les CA i, especialment en el nostre cas, les de la Generalitat de Catalunya.”

Font: Programa del PSC.

Partit Popular Català (19 diputats)

El PP aposta per un projecte de reconciliació i futur:

“Si estàs fart que les resolucions del Tribunal Constitucional s’incompleixin, promourem una reforma legislativa perquè el Tribunal pugui sancionar i suspendre els funcionaris i governants que incompleixen les seves resolucions.”

“Si vols un nou sistema de finançament, el Partit Popular és la clau per aconseguir un finançament autonòmic just i equilibrat, que garanteixi la igualtat en l’accés als serveis socials bàsics, al mateix temps que la compensació entre territoris serveixi per a potenciar el desenvolupament econòmic i social i no el malbaratament dels recursos públics. El Partit Popular mai va donar suport al model actual, pactat per Mas i Zapatero.”

“Si vols que els teus fills aprenguin en la seva llengua materna oficial, desplegarem un gran pacte educatiu perquè les dues llengües siguin vehiculars, com a mínim, en un 25% de l’horari lectiu cadascuna. El nostre model preferent és el trilingüisme: català, castellà i anglès.”

“Si estàs cansat de veure estelades en edificis i espais públics, en rotondes, escoles o ajuntaments, si rebutges aquest abús de poder, tens el nostre compromís de garantir la neutralitat ideològica de l’espai públic, permetent només les banderes oficials.”

Font: Programa del PP

Catalunya Sí que es Pot (13 diputats)

La posició de Catalunya Sí que es Pot té trampa. Per sort, Lluís Rabell ja ha sortit a la premsa dient que el seu partit en bloc (sense llibertat de vot) votarà en contra de la declaració d’independència (en qualsevol cas).

I, això, tenint en compte que, com a mínim, Lluís Rabell i Sara Vilà poden ser diputats electes i són independentistes. Em temo que en el futur no seran recordats favorablement al votar en contra de la seva consciència en una votació tant important per a la llibertat nacional i quedaran retratats en la història de Catalunya. Em puc equivocar, però no es poden refiar d’aquesta coalició els veritablement independentistes.

Arcadi Oliveres va renunciar a liderar aquest candidatura per aquest mateix motiu: Oliveres: “Amb Catalunya Sí que es Pot corríem el risc d’haver de votar contra el procés”

En quant al procés, el programa diu el següent:

“Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc.”

“Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista.”

“Proposem, doncs, un full de ruta constituent que ha d’implicar la realització d’un referèndum per a decidir quina relació volem mantenir amb l’Estat espanyol, un procés de definició d’un nou marc jurídic i institucional de Catalunya, i l’elaboració d’una Constitució i la seva ratificació.”

“Per Catalunya Sí Que Es Pot l’exercici del dret a decidir passa necessàriament per una consulta o referèndum amb garanties per conèixer l’opinió del poble de Catalunya sobre el seu futur polític. La consulta o referèndum no admet substitutius com les eleccions plebiscitàries o una Declaració Unilateral d’Independència. L’actitud immobilista i antidemocràtica de l’Estat no pot ser argument per donar per amortitzades etapes essencials democràticament en la definició del nou estatus polític de Catalunya, ni per reduir el debat només a independència o status quo, ja que la societat catalana és més plural i diversa que el que expressa aquesta opció binària i la situació política no és una fotografia fixa i pot canviar tant a l’Estat com a Catalunya.”

Font: Programa de Catalunya Sí que es Pot

Per tant, podem assumir que la consulta que plantegen no és independència sí o no, com és la homologable internacionalment, sinó un succedani de consulta de diverses respostes que segurament no tingui els suports necessaris en la pròxima legislatura del Congrés (doncs el partits contraris a la consulta tindran la majoria de diputats electes: PP, PSOE i C’s) i probablement no doni un mandat clar per a la independència. Paraules buides, una vegada més. I el programa social em temo que no es podrà complir amb el topall de dèficit del 0,5 del PIB per l’any 2016 continuant sent una autonomia.

Cal destacar la notícia següent a la premsa: “Podemos abre la puerta a apoyar a Rajoy si suspendiera la autonomía de Cataluña”

Unió Democràtica de Catalunya (10 diputats)

Al seu programa no tanca la porta a la independència…

“Conscients, però, que cap generació no té el monopoli de fixar per sempre més l’horitzó de sobirania que es vol per a Catalunya, Unió no limita a la defensa d’un model confederal les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.”

…però posa condicionals insalvables, amb la qual cosa deixa (de facto) el partit en el bloc del No. El més destacable:

” […] excloure mesures unilaterals i incertes que posin en perill la consecució dels nostres objectius, és a dir, excloure tant una eventual Declaració Unilateral d’Independència o l’obertura d’un procés constituent al marge de la legalitat.”

Font: Programa d’Unió

En els mitjans han apostat per una disposició addicional a la Constitució espanyola per a Catalunya que ja ha rebutjat públicament Rajoy.

Ciutadans (9 diputats)

Més radical que el PP en l’eix nacional es situa Ciutadans. Comença amb la campanya de la por:

  1. Dràstica reducció de les exportacions i inversions estrangeres.
  2. Es reduiria el PIB de Catalunya de l’ordre d’un 15 per cert.
  3. Augmentaria la desocupació i disminuirien els ingressos fiscals.
  4. Increment del deute, problemes de finançament i possible corralito i sortida de l’euro.
  5. Augment del cost dels serveis
  6. […]

Afirmacions rebatudes per economistes reconegut prestigi (p.ex.Xavier Sala-i-Martin), i per informes d’entitats o organismes de Suïssa i d’Alemanya que mostren que Catalunya sortiria guanyant econòmicament i en nivell de vida amb la independència (seria similar a França).

En quant a les mesures que defineixen la seva ideologia:

“Implementar més redistribució i equitat en el model, per evitar que una vegada aplicats els mecanismes d’anivellament entre comunitats autònomes, una comunitat receptora neta de transferències superi el nivell de finançament per unitat de necessitat d’una altra que aporta transferències netes al sistema.”

Van votar en contra de l’ordinalitat en el nou sistema de finançament en el Parlament de Catalunya. A més, és ambigu el “per unitat de necessitat”.

“Suprimirem el CAC perquè lluny de ser un òrgan regulador de continguts al servei de la protecció dels drets dels ciutadans […] és un òrgan polític la principal missió del qual és sancionar i expulsar de l'<<espai de comunicació català>> els mitjans que no combreguen amb la ideologia nacionalista.”

“[…] advoquem per reduir les aportacions de la Generalitat de Catalunya als mitjans de comunicació públics i els seus organismes reguladors, així com la consegüent reducció de canals de televisió i emissores de ràdio públiques.”

“Els mitjans de comunicació públics respectaran i reflectiran la realitat política, social i lingüística de Catalunya en tota la programació. C’s proposarà modificar el Llibre d’estil de la CCMA perquè aquest reculli que Catalunya és una comunitat autònoma i faci un ús efectiu del bilingüisme en totes les seves emissions, així com la renúncia a qualsevol pretensió pancatalanista, com les referències als <<Països Catalans>>.”

“Suprimirem les subvencions encaminades a fomentar el nacionalisme dins i fora de Catalunya, a qüestionar la identitat hispana de Catalunya i de les institucions d’altres comunitats autònomes (València i Aragó) i a crispar la vida política a la resta d’Espanya.”

Via lliure a denominacions impròpies al català? LAPAO? Secessió lingüística?

Font: Programa de C’s

Guanyem Catalunya (0 diputats, es van presentar amb les sigles de FARTS.CAT al 2012) (només a Girona, Lleida i Tarragona)

De Guanyem Catalunya tenim poc a dir ja que no han presentat cap programa electoral. Però què qui va fundar Hartos provingui de Ciutadans ja ens pot fer pensar que els seus vots es comptaran com un No. Un pista més és que es retuiteji un article de Dolça Catalunya (lligada a l’unionisme més radical).

Recortes Cero – Els Verds (0 diputats, es van presentar amb les sigles d’UCE al 2012)

D’aquesta coalició cal dir que és Unificación Comunista de España coaligada amb una marca d'”Els Verds”. Representen el comunisme maoista sumant-li el nacionalisme espanyol, ja que van donar suport a UPyD i Ciutadans en altres conteses electorals. S’han manifestat contra ETA junt amb el PP i partits d’extrema dreta.

En quant als Verds, cal dir que és un dels molts partits autodenominats “Verds” a Espanya (p.ex. un altre “Els Verds” dóna suport a Junts pel Sí). En aquest cas, es tracta del partit que va donar posicions a la seva llista per a les eleccions locals de Zaragoza a membres del partit d’extrema dreta Movimento Social Republicano.

Esteban Cabal és el número 2 de la llista per Barcelona: Esteban Cabal Riera, el eco-identitario/verde-autoritario de Los Verdes-Grupo Verde (LV-GV)

Si mirem el seu programa, aposten per la (lliure) unitat d’Espanya:

  • Trabajar permanentemente por fortalecer la libre unidad de todo el pueblo de las nacionalidades y regiones de España, para luchar juntos por un futuro de libertad, progreso y prosperidad.
  • Impulsar desde la Generalitat y el Parlament la transformación del Senado en una Cámara de representación territorial.
  • Defender desde la Generalitat la promoción del conocimiento de las diversas lenguas hispanas en toda España, como una riqueza plural y común de todo el pueblo, y de la conjunción lingüística como reflejo de la realidad biingue de la sociedad catalana.

Font: Programa de Recortes Cero

No ens podem oblidar, per acabar, del (possible) joc brut:

“El sindicat més important de Renfe convoca vaga de maquinistes per a l’11 de setembre” Després desconvocada el mateix dia, però coincidint amb la Via Lliure.

“Los controladores aéreos convocan huelga parcial para el 26 de septiembre y 3 de octubre”

La Junta Electoral amplia el termini perquè els militars puguin votar per correu el 27-S. Ahir va denegar l’ampliació de termini de sol·licitud del vot per als catalans [civils] a l’estranger”

Una fallada en el sistema informàtic impedeix de votar per correu durant tot el matí

La Comissió Europea investiga una manipulació en la traducció d’una resposta sobre la independència de Catalunya. En la resposta signada per Juncker, a la versió en espanyol es pronuncia contra la independència de Catalunya i a l’anglesa diu que la CE no opina sobre afers interns”

Publicat dins de General | Deixa un comentari