El canvi de discurs d’ERC

Les últimes declaracions d’Oriol Junqueras demanant un referèndum d’autodeterminació m’han fet recordar el gran error d’Esquerra Republicana de Catalunya, el Pacte del Tinell. Ja que quan ells governaven, poc -res, de fet- es va avançar cap a la independència. El temps demostraria que els seus projectes de país acabarien en el fracàs més absolut, excepte la lamentable entrevista del president de la Generalitat en funcions, Josep-Lluís Carod-Rovira i representants d’ETA a Perpinyà, amb la qual va aconseguir una treva d’ETA només a Catalunya.

Sembla que ara el partit aposti per la independència com a fita més propera, quan en el moment que tenien la clau de la governabilitat es van conformar amb un nou Estatut i nou finançament, llavors necessari. El què no tendria gens de justificació és el segon tripartit amb una persona al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya que va dir que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”, d’allà va néixer Reagrupament de centre-esquerra i Solidaritat per la Independència formada per partits de tots colors.

Si retrocedim al desembre de 2003, Carod-Rovira ja donava pistes d’on anirien els trets:

Carod ha posat el següent exemple: “Han aparegut pintades davant de casa meva que deien CiU+ERC = Catalunya, doncs no anem bé, perquè vol dir que… si no votes ERC o CiU no ets de Catalunya? Els que voten socialista, Iniciativa o el PP no són de Catalunya?” Carod ha reconegut que si bé no li fa gaire “gràcia” que hi hagi gent que voti al PP, “el vot és lliure”. I amb això ha argumentat: “S’ha de superar aquesta idea que Catalunya és només d’uns quants. I si Catalunya és de tots, la pot governar la majoria que surti”.
324.cat

Entenc que era bastant il·lús aleshores, però escollis el partit que sigui, l’Estatut, el gran projecte de legislatura, havia de ser aprovat per una majoria de dos terços, així que PSC i CiU havien de posar-se d’acord per obligació, independentment de si estan al govern o l’oposició.

Un govern CiU i ERC donava il·lusió, almenys per al PNB, però qui sap si hagués sigut un maldecap per CiU, al igual que ho va ser per al PSC, i Pasqual Maragall, qui va sofrir tots els escàndols. De tota manera, generava més suport popular, i prova d’això eren les pintades reivindicatives, que també van aparèixer a Viladecans (CiU+ERC=CAT).

Puigcercós ha justificat aquesta decisió [el pròxim president de la Generalitat serà Pasqual Maragall] assenyalant: “La nostra via no és la basca; algú podria entendre una Catalunya a dues velocitats, una de nacionalista i una de no nacionalista, però nosaltres entenem que el positiu i important és que tots els partits catalans avancin cap a un nou Estatut i un nou model de finançament.”
324.cat

El nou Estatut va acabar essent retallat al Congrés de Diputats (“Lo cepillamos como un carpitero durante la Comisión” -Alfonso Guerra del PSOE), llavors ERC es posicionà en contra del nou Estatut, i va ser expulsada del govern de la Generalitat. Ja que aquell Estatut ja no estava a l’altura de les expectatives creades, i molt menys quan el va aniquilar el Tribunal Constitucional.

Al nou model de finançament li va acabar de donar suport ERC després d’uns mesos amb les negociacions aturades, per no ser expulsada del govern. Tot i que per a CiU, el model no complia ni amb el nou Estatut vigent.

Entretant ja hi havia corrents crítiques amb Esquerra:

El líder de Reagrupament és partidari que canviï l’actual panorama polític i aposta perquè a Catalunya “hi hagi clarament unionistes espanyols en un costat i independentistes en l’altre”. Segons el seu parer, “hem d’aconseguir que el debat sigui que els polítics ens diguin si són unionistes o independentistes. A mi m’importa molt poc quina ideologia tenen: perquè… fer gestions amb una perversa multinacional perquè fabriqui un cotxe que contamina molt, un tot terreny, això és de dretes o d’esquerres?”
Preguntat si aquestes idees no contribuiran a dividir encara més el catalanisme, Carretero sosté que “si demà al matí CiU i ERC es comprometen públicament davant el poble de Catalunya que el 2010 aniran junts per iniciar un procés de proclamació de l’Estat independent de Catalunya, ara mateix ens retirem i els donem suport”.
324.cat

L’entestament en el desplegament estatutari com a única línia d’acció política, i la creença que la presència en el govern per si mateixa (sense preparar cap alternativa efectiva a l’esgotament de la via autonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat reiteradament desmentits pels resultats electorals. Les actituds adoptades demostren que el “no” propugnat en el referèndum de l’Estatut del 2006 no era una posició coherentment assumida per la direcció, i d’aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre l’electorat independentista.
Fa temps que vaig arribar a la convicció personal que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació.
elpuntavui.cat

Després del nefastos resultats electorals del 2010, el partit va renovar-se. Carod-Rovira va caure al 2009 i va donar-se de baixa del partit al 2011, Joan Puigcercós va dimitir dies després de les eleccions, i Joan Ridao va ser rellevat al 2011. Els tres dirigents que “van aplaudir el pacte Carod-Puigcercós, coincideixen a equiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la Generalitat amb una “catàstrofe” (Carod) o una “tonteria” (Ridao), alhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament”.

Ara veiem el canvi radical de discurs:

Si la Generalitat és intervinguda econòmicament per l’Estat els pròxims mesos el govern d’Artur Mas “hauria de tenir el coratge de convocar un referèndum d’autodeterminació o, si ho prefereix, unes eleccions anticipades, però constituents”
“Si, sota la seva responsabilitat, Artur Mas vol convocar unes eleccions anticipades, creiem que això no hauria de ser una fugida cap a davant, sinó que ha d’encarar l’arrel del problema, de manera que haurien de tenir, tant com sigui possible, el caràcter d’unes eleccions constituents”, ha assenyalat sobre aquesta opció. Al seu entendre, aquestes eleccions haurien de servir per “formar un Parlament que tingui com a voluntat explícita constituir un Estat i un país independent, i d’aprovar la Constitució de la nova República Catalana dins de la UE”.
“Un pas com aquest -argumenta Junqueras- s’hauria de fer sota el convenciment que aquesta és la millor medicina possible per curar la malaltia que ara ens afecta, que és que tinguem 800.000 aturats, i empreses i autònoms que tanquen cada dia”. “Per solucionar això -ha considerat- necessitem poder decidir el que fem amb els nostres impostos, i la millor garantia per fer això és disposar d’un Estat propi”
elpuntavui.cat

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha avisat al president de la Generalitat, Artur Mas, que la Diada d’aquest any serà un “clamor a favor de la independència de Catalunya i no es farà en clau de pacte fiscal”.
ERC ha insistit que si el Govern de Mariano Rajoy rebutja o ajorna la negociació sobre el nou finançament, la Generalitat ha d’emprendre de manera unilateral la creació d’una hisenda pròpia al marge de l’Estat.
europapress.cat

D’altra banda, el mateix està succeint a CiU, especialment a CDC (sector Oriol Pujol i Felip Puig en front a Artur Mas i Germà Gordó, més autonomistes), on cada vegada hi ha més veus independentistes:

El secretari d’organització de CDC, Josep Rull, ha avisat el govern espanyol que, ‘o hi ha pacte fiscal, o comença la via cap a l’estat propi‘.
Si la resposta és no [al pacte fiscal], ‘Catalunya es trobarà legitimada per a obrir unes altres vies‘ que conduirien a un estat propi: ‘El debat del pacte fiscal, com ja va avisar el secretari general de CDC, Oriol Pujol, és l’última estació coneguda en les relaciones entre Catalunya i Espanya.
vilaweb.cat

En canvi, Democràcia Catalana, el partit de centre-dreta de Joan Laporta, escissió de SI, ha abandonat les tesis independentistes més radicals, i va donar suport al pacte fiscal, si bé, no es desdiu de la independència, però bé, parlar de Democràcia Catalana i el seu flirteig amb CiU ja seria tema per una altra entrada al bloc:

Per Laporta, les raons que han motivat Dcat a sumar-se a aquest consens es resumeixen en dues: “La primera és que tinc la convicció que quan el President de Catalunya ens demana que li fem costat en una qüestió de país tan important com aquesta, el nostre sentit d’estat ens ha de portar a fer tots els esforços per ser-hi. I celebro que així ho hagi fet la gran majoria catalanista d’aquesta cambra. Aquesta mateixa unitat és la que ens portarà cap a la independència. I la segona raó pel meu suport és que el concert econòmic no és un fi en si mateix, sinó un pas més cap al veritable objectiu que defensem a Democràcia Catalana: l’assoliment d’un Estat Català Independent en el si de la Unió Europea”
democraciacatalana.cat

Un pacte fiscal, en fi, la recaptació de tots els impostos a Catalunya, era una cosa que ja es reclamava al 2003 des de Convergència, no així l’autodeterminació.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s