Anàlisi: Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015

El 27 de setembre de 2015 es celebraran una de les eleccions més importants de la història recent. S’escullen 135 diputats del parlament autonòmic però té un refons més important: hi ha la possibilitat, per primera vegada, que les forces que donen suport a la declaració d’independència (JxSí i CUP-CC) obtinguin la majoria absoluta en diputats, i, potser, la majoria de vots.

Com hem arribat fins aquí?

Al 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, van aparèixer dos partits que apostaven clarament per la independència (Reagrupament i Solidaritat per la Independència). Sense tenir en compte Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, que si bé, tenien militants independentistes, la seva obra de govern era autonomista, i ho seguiria sent durant dos anys més.

També cal esmentar que el independentisme llavors era minoritari i aquest fragment d’un debat electoral mostra clarament les posicions del partits aleshores:

Joan Puigcercós (ERC): Jo li vull fer una proposta formal, de país. No és una proposta de govern, és una proposta de País. Anem junts per aconseguir el concert econòmic a Madrid, Convergència i Esquerra, si vol Iniciativa també, però si no ens en sortim i trobem les portes tancades, comprometi’s a fer un referèndum d’independència de Catalunya.

Artur Mas (CiU): Si el problema no és si es fa o no es fa, el problema és si el guanyem o no el guanyem. Vostè està disposat a fer un referèndum per perdre’l? Vostè sap quantes derrotes té acumulades Catalunya en aquest sentit? Vostè creu que hem d’anar a perdre? I, a més a més, anar a dividir el país? El referèndum en tot cas, si es fa, que potser es farà, que no li nego, perquè si som una nació i tenim el dret a decidir, no li hem de posar límits. Però home, s’ha de fer amb garanties que es guanyi i que es guanyi molt bé.

Joan Puigcercós (ERC): Queda clar que vostè té una altra prioritat i aquesta prioritat té a veure amb el PP.

Artur Mas (CiU): La meva prioritat és el concert econòmic, no em digui el PP, és el concert econòmic, el pacte fiscal.

José Montilla (PSC): Vostè diu això aquí ara per entretenir el personal. De veritat, si guanya les eleccions vostè d’això se n’oblidarà, si guanya les eleccions, cosa que espero que no passi, vostè se n’oblidarà. I tant que se n’oblidarà. D’això i de tantes coses que està prometent. Nosaltres no li avalarem, entre d’altres coses perquè no avalem aventures. Ni aventures com aquesta, ni aventures com convocar una consulta independentista. Jo crec que això el que comportaria és dividir més a la societat catalana i, a més a més, enfrontar-nos més a la societat espanyola.

Font: Youtube

En canvi, Reagrupament presentava tot un full de ruta per organitzar el nou Estat i l’instrument: una declaració d’independència aprovada pel Parlament per assolir la República de Catalunya. El mateix, amb altres paraules, proposava Solidaritat per la Independència, donant aquests arguments al seu programa:

“La promesa del Concert Econòmic de CiU, el referèndum d’independència d’ERC, el federalisme d’IC o la recuperació de l’Estatut que vol el PSC, són impossibles perquè necessiten la reforma de la Constitució espanyola i el suport, que mai s’aconseguirà, del PP i del PSOE simultàniament.

[…]

Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU. Per contra, convocar un referèndum il•legal mai serà possible perquè implica mobilitzar milers de funcionaris i obligar-los a incomplir la llei, cosa que mai faran.

Després del pronunciament del Tribunal Constitucional, l’autonomisme només pot acatar la sentència, gestionar una Generalitat en fallida, pactar amb un govern espanyol del PSOE o el PP que ja no es troben en condicions de cedir res: ni recursos ni competències. Avui l’autonomisme és una declaració d’impotència davant la situació límit de Catalunya.”

Els partits explícitament independentistes, Reagrupament, Solidaritat (i comptant ERC també com a tal) només van sumar el 11,56% de vot a tot Catalunya. No era la prioritat aleshores.

La legislatura es va basar en un pacte de CiU i PP per reduir el dèficit.

Al 2011, Solidaritat per la Independència va presentar la proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya, hi van votar a favor: SI, Democràcia Catalana i ERC, en contra: PSC, PP i C’s. CiU i ICV-EUiA es van abstenir. Resultat: no va prosperar.

El pacte fiscal, la promesa estrella de CiU, es va aprovar al juliol de 2012, amb els vots a favor de CiU, ICV-EUiA, ERC, Joan Laporta (Democràcia Catalana) i Ernest Maragall (actual Moviment d’Esquerres), en canvi hi van votar en contra C’s i SI (per diferents raons), el PP es va oposar als punts més significatius i el PSC es va abstenir en alguns punts. Després de reunir-se amb Rajoy, el pacte fiscal va quedar en via morta, “no ha anat bé” va dir Artur Mas.

A partir de aquí, va començar el camí cap a la consulta:

“El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”

A la qual cosa li van donar suport CiU, ERC, SI, Democràcia Catalana i Ernest Maragall (Moviment d’Esquerres), el PSC es va abstenir i PP i C’s va votar en contra.

Es van convocar eleccions i Artur Mas va furgar en la posició ambigua del PSC sobre la consulta al debat electoral:

Pere Navarro (PSC): Vostè sap, i ho hem dit clarament, que nosaltres estem a favor d’una consulta legal i acordada, l’exemple d’Escòcia és aquest.

Artur Mas (CiU): Què vol dir “acordada”? Acordada amb el govern espanyol? I si el govern espanyol diu que no?

Pere Navarro (PSC): El govern espanyol no pot dir que no.

Artur Mas (CiU): Com que no! Si tota la vida han dit que no… si han dit que no al pacte fiscal, imagini això!

Pere Navarro (PSC): Si hi ha una necessitat i, objectivament, els ciutadans de Catalunya volen decidir sobre el seu futur, ja li asseguro. Escolti, si es va fer una Constitució en una època predemocràtica i es van aconseguir pactes més importants que amb el què estem ara. Escolti, jo li asseguro que ens podríem posar d’acord. […]

Font: CCMA

No cal que dir que el temps li donaria la raó a Artur Mas, ja que el PP i PSOE van votar en contra de cedir les competències del referèndum, i el Govern espanyol va impugnar la consulta i el procés participatiu (era el pla B) al Tribunal Constitucional, declarant il·legal les dues convocatòries. A més a més, una vegada consumat el procés participatiu, Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega es van enfrontar a una querella per “posar les urnes”.

Es van convocar eleccions, ara amb CDC (i Reagrupament a dins), ERC, SI i la CUP com a explícitament independentistes (partits que demanarien el Sí+Sí a la consulta), apostant tots ells per una consulta i una independència posterior. Van aconseguir el 41,45% de vots, assumint que CDC té una quota del 75% a CiU.

Arran dels resultats, es va signar el Pacte per la Llibertat entre CiU i ERC i durant la legislatura es va desplegar.

Com a fet simbòlic, es va aprovar la declaració de sobirania que sosté que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Va obtenir el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA, i un diputat de la CUP (partit que la va trobar poc ambiciosa). 5 diputats del PSC no van votar, alguns dels quals són ara a Moviment d’Esquerres. El PSC, el PP i C’s es van oposar.

Això va ser el tret de la sortida de la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional, i, a partir de les seves conclusions, així es va actuar des del Govern, amb l’excepció que es va acordar una pregunta branca per acontentar Unió i ICV-EUiA, però amb la possibilitat de votar explícitament per la independència com es reclamava des dels partits independentistes. Les dues vies explorades van ser les següents:

  1. Demanant la transferència de competències de l’article 150.2 de la Constitució. El 16 de gener de 2014, al Parlament, a favor: CiU, ERC, ICV-EUiA i alguns diputats del PSC (dos dels quals formen part de Moviment d’Esquerres). La CUP anava més enllà, considerava no s’hauria de demanar permís a Madrid i es va abstenir. PSC, PP i C’s votaren en contra. La votació va reeixir, no així, el 8 d’abril de 2014 al Congrés: en contra, PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias; a favor, IU i els nacionalismes perifèrics, excepte Coalició Canària que es va abstenir. Aquest camí es va tancar.
  2. A través de la Llei de consultes populars no referendàries, a la qual van votar a favor CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, mentre que el PP i C’s es van oposar. Artur Mas va assegurar en una entrevista que la consulta es faria amb entre el 70% i el 90% de possibilitats (suposem que ja tenia pensat el pla B). El Govern espanyol va recórrer al TC tant la Llei com el decret de convocatòria i es van suspendre al cap d’uns dies.

Aquí ja van començar a caure caretes, el càrrec nomenat per ICV-EUiA a la Comissió de Control va dimitir el 6 d’octubre, “per falta de garanties democràtiques”. Ell mateix va assegurar que “és més partidari de la democràcia deliberativa, basada en el diàleg, que no pas de la democràcia directa, perquè reclama molta simplificació”. El dia 8, en un article a El País va comentar taxatiu: “les coses s’estan fent tant malament que si vingués un observador internacional i ho veiés, creuria que Catalunya és Guinea”.

A la cimera de Pedralbes, la posició d’ICV-EUiA era renunciar a la consulta i l’alternativa era una “mobilització quantificable”, una “festa de la democràcia“. ERC i CUP apostaven per la desobediència.

Finalment, es va celebrar un procés participatiu, el pla B. No obstant, també es va recórrer al TC, però, aquí, en canvi, es va desobeir la suspensió. Cal destacar el boicot de Correos per negar-se a enviar cartes informatives sobre la consulta i l’atac de denegació de servei que van patir els servidors de la Generalitat durant els dies previs. També que UPyD va exigir el dia 9 al jutjat tancar els punts de votació, requisar el material i detenir als responsables, que serien els voluntaris, però la fiscalia ho va considerar desproporcionat.

Amb aproximadament un 40% de participació, el Sí-Sí va guanyar amb un 80,76% de vots. A destacar el boicot del sector que prefereix el status quo (No). Tot i això, va considerar-se un èxit perquè la nova consulta estava dissenyada per una participació objectiva de 2 milions de persones i, finalment, va superar aquesta xifra.

A continuació, va començar una nova etapa camí a les eleccions plebistàries. Els tres grans partits van fer unes conferències per mostrar el seu esquema de futur a partir de la consulta. ICV va aclarir les seves posicions a la Convenció Nacional celebrada al febrer: va apostar per un estat per a Catalunya dins d’Espanya, però no un estat de lliure associació, com Puerto Rico, ni el suport a la independència automàticament si l’Estat espanyol impedeix constituir l’estat català a Espanya. Unió també es va allunyar de la independència al incloure molts condicionants (els quals objectivament impedirien la secessió) en la posició del partit, la qual va guanyar en la consulta entre militants per un marge molt estret i enmig d’acusacions de frau. Els perdedors de la consulta interna, el sector independentista, va fundar el nou partit de centredreta, Democràtes de Catalunya. Així doncs, CiU es va dissoldre. Més endavant, veuríem que Democràtes de Catalunya i Convergència Democràtica, a més d’Esquerra Republicana i Moviment d’Esquerres anirien de la mà a la coalició guanyadora: Junts pel Sí (amb el suport de SI i els Verds), que apostaria clarament per la declaració d’independència en la següent legislatura, com també la CUP, que aniria per separat.

Mentrestant, la posició del Govern espanyol ha estat sempre enrocada en el No a tot. És més, moltes lleis aprovades pel Parlament de Catalunya es van recórrer al Tribunal Constitucional, evidenciant una vegada més la diferència de parer i la desconnexió entre la visió catalana i l’espanyola (castellana). Podem fer una llista:

  • Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) (recorrent: PP, Defensor del Poble -militant del PSOE-) (aprovat per: PSOE, IU i altres nacionalismes perifèrics)
  • Llei de consultes populars (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP)
  • Abolició de les curses de braus (2010) (PP) (CiU (alguns diputats van votar en contra o abstenir), ERC, pocs diputats del PSC i ICV-EUiA)
  • Llei de pobresa energètica (2014) (Govern espanyol) (unanimitat)
  • Impost sobre dipòsits bancaris (2015) (Govern espanyol) (Govern català)
  • Llei d’acció exterior (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i abstenció de CUP)
  • Agència tributària catalana (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC i CUP, i abstenció de ICV-EUiA, PSC i MES).
  • Taxa sanitària (2013) (Govern espanyol) (CiU i abstenció del PP)
  • Llei d’horaris comercials (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA)
  • Llei contra el “fracking” (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, C’s i CUP)
  • Taxa a les operadores d’Internet (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP)
  • Llei de l’aranés (2011) (Govern espanyol) (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA)
  • Llei de l’audiovisual de Catalunya (2006) (PP i PSOE)

Tornem a l’actualitat…

Finalment, com a principis d’any no va haver-hi acord per fer una gran coalició independentista, les eleccions no van ser ni al febrer ni al març. El president decidí que serien el 27 de setembre, coincidint la Diada de Catalunya amb l’inici de la campanya electoral. Fem un repàs a les candidatures i la seva posició respecte el plesbicit:

BLANC NO
Junts pel Sí Partit Animalista Contra el Maltractament Animal Partit dels Socialistes de Catalunya
Candidatura d’Unitat Popular Pirates de Catalunya* Partit Popular Català
(vots en blanc) Catalunya Sí que es Pot
Unió Democràtica de Catalunya
Ciutadans – Partido de la Ciudadania
Guanyem Catalunya
Recortes Cero – Els Verds

*pendent de la consulta entre els afiliats i simpatitzants

La meva fórmula per llegir el resultat seria qui supera els 68 diputats, la qual cosa podria no ser suficient internacionalment si el sí no guanya en vots, per tant, un resultat més contundent podria ser que el Sí superi en vots al No en conjunt, o bé, que, com a Escòcia, el Sí superi el 50% de vots, comptant els blancs també, o com a Montegro, superar el 55% de vots sense comptar el vots en blanc.

Junts pel Sí (62 diputats actualment)

El programa entre les pàgines 25 i 29 fa un relat de la història recent de les relacions entre Catalunya i Espanya, similar al què he exposat anteriorment.

Cites del programa, posicionament i full de ruta de la coalició:

“Si la ciutadania de Catalunya escull, a través de les eleccions del 27S, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

El primer pas seria una declaració simbòlica, immediatament a la constitució del Parlament, que sigui el tret de sortida.

“Immediatament després d’aquesta declaració d’inici del procés de constitució del nou Estat, comença el procés per elaborar la Constitució del nou Estat en la primera de les dues fases: la participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament.”

“Serà al llarg d’aquest període quan la Generalitat haurà d’anar enllestint les estructures d’Estat imprescindibles per exercir la plena sobirania en tots aquells àmbits en què avui encara no l’exerceix.”

A partir d’aquí, República Catalunya de facto:

“Culminada la primera etapa, es procedirà a la proclamació de la independència, a partir de la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou Estat i la continuïtat i successió ordenada d’administracions.”

En un any i sis mesos com a màxim, es celebrarien eleccions legislatives a la nova República Catalunya, i la cambra que en resultés aprovaria la nova Constitució, que se sotmetria a referèndum.

Font: Programa de Junts pel Sí

Des de sectors unionistes s’ha atacat aquesta coalició en base als casos de corrupció de CDC en alguns ajuntaments. Cal indicar que la coalició no només representa a CDC, sinó també estan representades altres sensibilitats i ideologies, i l’alternativa que resta per al Sí és el partit d’extrema esquerra, la CUP, de la qual ara en parlarem.

Candidatura d’Unitat Popular (3 diputats)

Faig unes cites al programa plebiscitari de la CUP per ensenyar als lectors la seva posició. Al principi critica la feblesa de Junts pel Sí:

“[El moviment independentista] ha deixat un flanc obert perquè els partits que han practicat una política de classe que no posava en dubte el domini del capital se n’aprofitessin per portar l’aigua al seu molí i fer derivar el moviment cap a un únic espai per a la resolució de la crisi: el trencament tranquil amb l’Estat espanyol. D’aquí sorgeix Junts pel Sí que, a tot estirar, podria oferir tèbies polítiques socialdemòcrates a una crisi sistèmica que demana solucions dràstiques des del cantó de les classes treballadores.”

“[…] D’aquí, doncs, el caràcter complidor i assimilista de les propostes de Catalunya Sí que es Pot, perquè les classes treballadores catalanes són objectivament les més interessades a encapçalar un moviment general que lligui la qüestió social i amb la nacional llavors quan les expectatives de trencament tranquil de Junts pel Sí mostrin els seus límits, a curt i mig termini, i facin la trampa de fer creure que el problema es resoldrà d’acord amb Madrid (mani qui mani), i tot plegat es dissolgui com un terròs de sucre en l’aigua.
I és aquí on entra el treball d’esclariment, de mobilització i d’organització que ha de propiciar la CUP – Crida Constituent per garantir la continuïtat política de la unitat entre la lluita social i la nacional i preparar la resistència de masses enfront de tota claudicació.”

La CUP aposta per una declaració d’independència una vegada constituït el Parlament. Aquests són els 5 punts que són irrenunciables pel partit

a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat:

  1. Dur a terme la Declaració Unilateral d’Independència (DUI).
  2. Impulsar un programa d’emergència social que, abans que el pagament del deute, prioritzi l’aturada dels desnonaments, dels acomiadaments, de les retallades i de les privatitzacions, així com la gestió pública de tot l’ensenyament, la sanitat, la justícia i l’obra pública, i que instauri la Renda Garantida Ciutadana
  3. Impulsar un procés de desconnexió nacional i popular amb l’Estat espanyol i la Unió Europea sobre la base de la suspensió de l’aplicació de tota la legislació estatal i de la Unió Europea lesiva per a les classes populars
  4. Articular un programa per garantir que el procés tingui un caràcter autoorganitzat i popular
  5. Cercar el reconeixement internacional

Per acabar una negociació amb l’Estat espanyol:

“Superats tots aquests passos, s’obrirà un procés de negociació de la secessió amb l’Estat espanyol per acordar qüestions relatives, per exemple, a funcionaris de l’administració espanyola; repartiment dels recursos de la Seguretat Social; repartiment del patrimoni d’acord amb allò aportat per la classe treballadora catalana; delimitació de fronteres; el respecte a la unitat de la llengua (denominació, educació, espai comunicatiu) o el dret a decidir dels Països Catalans. Si no hi ha acord i l’Estat espanyol no reconeix la República catalana, els mecanismes d’unilateralitat seguiran funcionant per forçar l’Estat a negociar.”

I, en quant, a la Val d’Aran:
“L’Aran ha de fer el seu propi procés constituent per decidir la relació amb la nova república catalana.”

Font: CUP

BLANC

Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (0 diputats)

Mantenen una posició neutral:

“Per últim, tot i que a PACMA considerem que els animals no entenen de fronteres ni banderes, sempre defensarem la voluntat dels pobles a decidir a les urnes, assegurant els mecanismes necessaris per a què amb això es construeixi un gran pacte social.”

Font: PACMA

El seu programa aquí: són neutrals davant el procés de independència.

Pirates de Catalunya (0 diputats) (només a Girona)

La posició de Dario Castañé (un militant del partit) la podem trobar en el següent article: Sí o No, o la regla de les minories.

D’alguna manera critica les eleccions plebiscitàries, en base a què es presenten partits polítics, i no opcions explícites. Segueix apostant per un referèndum vinculant, inclús amb desobediència, sense acceptar que això no seria possible. Cal pensar que els funcionaris es negarien a incomplir la llei, en el boicot de Correus per trametre la propaganda electoral, en la impossibilitat d’accedir al cens, etc. la qual cosa ens conduiria, sense cap dubte a un escenari similar a la consulta del 9 del novembre, o, el què és pitjor, al multirefèrendum del 25 de maig, el qual va participar en la organització Pirates i els Mossos van retirar algunes urnes i van obrir diligències als voluntaris, i la participació va ser ínfima.

Sobre una eventual consulta amb desobediència, el CATN ja apuntava que difícilment podria donar un pronunciament vàlid:

“Des de la Generalitat i amb el suport de la majoria d’ajuntaments de Catalunya es podria organitzar una consulta al marge de les disposicions legals de l’Estat i de les de la Generalitat (si aquestes darreres han estat suspeses pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern central). Es tractaria d’aplicar la legalitat catalana malgrat la seva suspensió.

Una possible alternativa consistiria en què l’organització de la consulta correspongués exclusivament a entitats de la societat civil, malgrat comptar amb el suport indirecte de la Generalitat i dels ajuntaments.

Els inconvenients d’aquests escenaris són clars: confrontació frontal amb l’Estat si s’empra la primera de les vies esmentades, fàcil campanya de desprestigi des dels actors i institucions contraris a la consulta per la seva “inutilitat” (presentada com a il·legal i anticonstitucional), previsible escassa o insuficient participació, deslegitimació dels resultats -també en l’esfera internacional-, problemes logístics d’organització, etc.”

En quant a les eleccions plebiscitàries, que seria la sortida a l’atzucac de la negativa a la consulta legal:

“[…] En l’actual context polític de Catalunya unes eleccions podrien tenir caràcter plebiscitari si un cop convocades les eleccions pel President de la Generalitat els partits les afrontaven en els seus programes i en la campanya electoral un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya.

En efecte, si es constata de manera incontrovertible la impossibilitat de fer el referèndum o la consulta sobre la independència de Catalunya per les vies legals anteriorment exposades com a conseqüència del reiterat capteniment contrari de les institucions de l’Estat, la via alternativa de les eleccions plebiscitàries es revela com la més adient per poder conèixer la posició dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya sobre el futur polític col·lectiu. A aquest propòsit es poden invocar arguments de legalitat, d’eficàcia i de respecte al principi democràtic.”

“[…] en el debat polític i mediàtic s’ha situat en ocasions la DUI del Parlament com a possible primera alternativa davant la inviabilitat de convocar un referèndum o una consulta i, per tant, és pertinent tractar aquí aquesta qüestió. Doncs bé, no sembla que el Parlament actual, elegit, el 25 de novembre de 2012, tingui en principi […] la legitimitat democràtica per adoptar una decisió de la transcendència d’una DUI […]. La raó és clara: les eleccions del 25 de novembre de 2012 no va ser unes eleccions plebiscitàries en els termes definits anteriorment. En efecte, malgrat que un dels eixos principals de la campanya electoral fos el debat sobre el futur col·lectiu de Catalunya, l’objectiu polític fonamental dels comicis no va ser demanar als ciutadans un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya. A més, les propostes de futur en l’anomenat eix nacional de la campanya expressaven una diversa pluralitat d’opcions entre els partits favorables d’alguna manera a l’exercici del dret a decidir de Catalunya i anaven des de l’independentisme inequívoc a la reivindicació de l’Estat propi amb un perfil conceptual menys precís passant per la reforma constitucional en sentit federal amb matisos diversos.”

Finalment, Pirates va fer consulta entre afiliats i seguidors per definir la posició del partit sobre la independència en cas d’obtenir algun representant al Parlament de Catalunya per la província de Girona. Fins el dia 27 la votació està oberta.

NO

Partit dels Socialistes de Catalunya (19 diputats)

El PSC aposta per un sistema de finançament per a Catalunya i la reforma de la Constitució. Paraules buides perquè el pacte fiscal va ser denegat per Rajoy i alguns barons del PSOE s’han mostrat en contra (p.ex. Susana Díez), i per la reforma de la Constitució es necessita el suport del PP (o C’s, com a mínim) per obtenir la gran majoria en el Congrés i en el Senat.

“El primer repte és abordar, de manera immediata allò que el govern de CiU (amb el suport d’ERC) no ha volgut afrontar, acceptant la primera negativa que li va donar el govern de Mariano Rajoy, i que és la negociació d’un nou sistema de finançament de Catalunya.
El segon repte és l’impuls a una reforma de la Constitució que ampliï els conceptes federalistes que ja té incorporats i que clarifiqui les relacions entre les competències de l’Administració general de l’Estat i les de les CA i, especialment en el nostre cas, les de la Generalitat de Catalunya.”

Font: Programa del PSC.

Partit Popular Català (19 diputats)

El PP aposta per un projecte de reconciliació i futur:

“Si estàs fart que les resolucions del Tribunal Constitucional s’incompleixin, promourem una reforma legislativa perquè el Tribunal pugui sancionar i suspendre els funcionaris i governants que incompleixen les seves resolucions.”

“Si vols un nou sistema de finançament, el Partit Popular és la clau per aconseguir un finançament autonòmic just i equilibrat, que garanteixi la igualtat en l’accés als serveis socials bàsics, al mateix temps que la compensació entre territoris serveixi per a potenciar el desenvolupament econòmic i social i no el malbaratament dels recursos públics. El Partit Popular mai va donar suport al model actual, pactat per Mas i Zapatero.”

“Si vols que els teus fills aprenguin en la seva llengua materna oficial, desplegarem un gran pacte educatiu perquè les dues llengües siguin vehiculars, com a mínim, en un 25% de l’horari lectiu cadascuna. El nostre model preferent és el trilingüisme: català, castellà i anglès.”

“Si estàs cansat de veure estelades en edificis i espais públics, en rotondes, escoles o ajuntaments, si rebutges aquest abús de poder, tens el nostre compromís de garantir la neutralitat ideològica de l’espai públic, permetent només les banderes oficials.”

Font: Programa del PP

Catalunya Sí que es Pot (13 diputats)

La posició de Catalunya Sí que es Pot té trampa. Per sort, Lluís Rabell ja ha sortit a la premsa dient que el seu partit en bloc (sense llibertat de vot) votarà en contra de la declaració d’independència (en qualsevol cas).

I, això, tenint en compte que, com a mínim, Lluís Rabell i Sara Vilà poden ser diputats electes i són independentistes. Em temo que en el futur no seran recordats favorablement al votar en contra de la seva consciència en una votació tant important per a la llibertat nacional i quedaran retratats en la història de Catalunya. Em puc equivocar, però no es poden refiar d’aquesta coalició els veritablement independentistes.

Arcadi Oliveres va renunciar a liderar aquest candidatura per aquest mateix motiu: Oliveres: “Amb Catalunya Sí que es Pot corríem el risc d’haver de votar contra el procés”

En quant al procés, el programa diu el següent:

“Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc.”

“Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista.”

“Proposem, doncs, un full de ruta constituent que ha d’implicar la realització d’un referèndum per a decidir quina relació volem mantenir amb l’Estat espanyol, un procés de definició d’un nou marc jurídic i institucional de Catalunya, i l’elaboració d’una Constitució i la seva ratificació.”

“Per Catalunya Sí Que Es Pot l’exercici del dret a decidir passa necessàriament per una consulta o referèndum amb garanties per conèixer l’opinió del poble de Catalunya sobre el seu futur polític. La consulta o referèndum no admet substitutius com les eleccions plebiscitàries o una Declaració Unilateral d’Independència. L’actitud immobilista i antidemocràtica de l’Estat no pot ser argument per donar per amortitzades etapes essencials democràticament en la definició del nou estatus polític de Catalunya, ni per reduir el debat només a independència o status quo, ja que la societat catalana és més plural i diversa que el que expressa aquesta opció binària i la situació política no és una fotografia fixa i pot canviar tant a l’Estat com a Catalunya.”

Font: Programa de Catalunya Sí que es Pot

Per tant, podem assumir que la consulta que plantegen no és independència sí o no, com és la homologable internacionalment, sinó un succedani de consulta de diverses respostes que segurament no tingui els suports necessaris en la pròxima legislatura del Congrés (doncs el partits contraris a la consulta tindran la majoria de diputats electes: PP, PSOE i C’s) i probablement no doni un mandat clar per a la independència. Paraules buides, una vegada més. I el programa social em temo que no es podrà complir amb el topall de dèficit del 0,5 del PIB per l’any 2016 continuant sent una autonomia.

Cal destacar la notícia següent a la premsa: “Podemos abre la puerta a apoyar a Rajoy si suspendiera la autonomía de Cataluña”

Unió Democràtica de Catalunya (10 diputats)

Al seu programa no tanca la porta a la independència…

“Conscients, però, que cap generació no té el monopoli de fixar per sempre més l’horitzó de sobirania que es vol per a Catalunya, Unió no limita a la defensa d’un model confederal les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.”

…però posa condicionals insalvables, amb la qual cosa deixa (de facto) el partit en el bloc del No. El més destacable:

” […] excloure mesures unilaterals i incertes que posin en perill la consecució dels nostres objectius, és a dir, excloure tant una eventual Declaració Unilateral d’Independència o l’obertura d’un procés constituent al marge de la legalitat.”

Font: Programa d’Unió

En els mitjans han apostat per una disposició addicional a la Constitució espanyola per a Catalunya que ja ha rebutjat públicament Rajoy.

Ciutadans (9 diputats)

Més radical que el PP en l’eix nacional es situa Ciutadans. Comença amb la campanya de la por:

  1. Dràstica reducció de les exportacions i inversions estrangeres.
  2. Es reduiria el PIB de Catalunya de l’ordre d’un 15 per cert.
  3. Augmentaria la desocupació i disminuirien els ingressos fiscals.
  4. Increment del deute, problemes de finançament i possible corralito i sortida de l’euro.
  5. Augment del cost dels serveis
  6. […]

Afirmacions rebatudes per economistes reconegut prestigi (p.ex.Xavier Sala-i-Martin), i per informes d’entitats o organismes de Suïssa i d’Alemanya que mostren que Catalunya sortiria guanyant econòmicament i en nivell de vida amb la independència (seria similar a França).

En quant a les mesures que defineixen la seva ideologia:

“Implementar més redistribució i equitat en el model, per evitar que una vegada aplicats els mecanismes d’anivellament entre comunitats autònomes, una comunitat receptora neta de transferències superi el nivell de finançament per unitat de necessitat d’una altra que aporta transferències netes al sistema.”

Van votar en contra de l’ordinalitat en el nou sistema de finançament en el Parlament de Catalunya. A més, és ambigu el “per unitat de necessitat”.

“Suprimirem el CAC perquè lluny de ser un òrgan regulador de continguts al servei de la protecció dels drets dels ciutadans […] és un òrgan polític la principal missió del qual és sancionar i expulsar de l'<<espai de comunicació català>> els mitjans que no combreguen amb la ideologia nacionalista.”

“[…] advoquem per reduir les aportacions de la Generalitat de Catalunya als mitjans de comunicació públics i els seus organismes reguladors, així com la consegüent reducció de canals de televisió i emissores de ràdio públiques.”

“Els mitjans de comunicació públics respectaran i reflectiran la realitat política, social i lingüística de Catalunya en tota la programació. C’s proposarà modificar el Llibre d’estil de la CCMA perquè aquest reculli que Catalunya és una comunitat autònoma i faci un ús efectiu del bilingüisme en totes les seves emissions, així com la renúncia a qualsevol pretensió pancatalanista, com les referències als <<Països Catalans>>.”

“Suprimirem les subvencions encaminades a fomentar el nacionalisme dins i fora de Catalunya, a qüestionar la identitat hispana de Catalunya i de les institucions d’altres comunitats autònomes (València i Aragó) i a crispar la vida política a la resta d’Espanya.”

Via lliure a denominacions impròpies al català? LAPAO? Secessió lingüística?

Font: Programa de C’s

Guanyem Catalunya (0 diputats, es van presentar amb les sigles de FARTS.CAT al 2012) (només a Girona, Lleida i Tarragona)

De Guanyem Catalunya tenim poc a dir ja que no han presentat cap programa electoral. Però què qui va fundar Hartos provingui de Ciutadans ja ens pot fer pensar que els seus vots es comptaran com un No. Un pista més és que es retuiteji un article de Dolça Catalunya (lligada a l’unionisme més radical).

Recortes Cero – Els Verds (0 diputats, es van presentar amb les sigles d’UCE al 2012)

D’aquesta coalició cal dir que és Unificación Comunista de España coaligada amb una marca d'”Els Verds”. Representen el comunisme maoista sumant-li el nacionalisme espanyol, ja que van donar suport a UPyD i Ciutadans en altres conteses electorals. S’han manifestat contra ETA junt amb el PP i partits d’extrema dreta.

En quant als Verds, cal dir que és un dels molts partits autodenominats “Verds” a Espanya (p.ex. un altre “Els Verds” dóna suport a Junts pel Sí). En aquest cas, es tracta del partit que va donar posicions a la seva llista per a les eleccions locals de Zaragoza a membres del partit d’extrema dreta Movimento Social Republicano.

Esteban Cabal és el número 2 de la llista per Barcelona: Esteban Cabal Riera, el eco-identitario/verde-autoritario de Los Verdes-Grupo Verde (LV-GV)

Si mirem el seu programa, aposten per la (lliure) unitat d’Espanya:

  • Trabajar permanentemente por fortalecer la libre unidad de todo el pueblo de las nacionalidades y regiones de España, para luchar juntos por un futuro de libertad, progreso y prosperidad.
  • Impulsar desde la Generalitat y el Parlament la transformación del Senado en una Cámara de representación territorial.
  • Defender desde la Generalitat la promoción del conocimiento de las diversas lenguas hispanas en toda España, como una riqueza plural y común de todo el pueblo, y de la conjunción lingüística como reflejo de la realidad biingue de la sociedad catalana.

Font: Programa de Recortes Cero

No ens podem oblidar, per acabar, del (possible) joc brut:

“El sindicat més important de Renfe convoca vaga de maquinistes per a l’11 de setembre” Després desconvocada el mateix dia, però coincidint amb la Via Lliure.

“Los controladores aéreos convocan huelga parcial para el 26 de septiembre y 3 de octubre”

La Junta Electoral amplia el termini perquè els militars puguin votar per correu el 27-S. Ahir va denegar l’ampliació de termini de sol·licitud del vot per als catalans [civils] a l’estranger”

Una fallada en el sistema informàtic impedeix de votar per correu durant tot el matí

La Comissió Europea investiga una manipulació en la traducció d’una resposta sobre la independència de Catalunya. En la resposta signada per Juncker, a la versió en espanyol es pronuncia contra la independència de Catalunya i a l’anglesa diu que la CE no opina sobre afers interns”

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s