Anàlisi: Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015

El 27 de setembre de 2015 es celebraran una de les eleccions més importants de la història recent. S’escullen 135 diputats del parlament autonòmic però té un refons més important: hi ha la possibilitat, per primera vegada, que les forces que donen suport a la declaració d’independència (JxSí i CUP-CC) obtinguin la majoria absoluta en diputats, i, potser, la majoria de vots.

Com hem arribat fins aquí?

Al 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, van aparèixer dos partits que apostaven clarament per la independència (Reagrupament i Solidaritat per la Independència). Sense tenir en compte Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, que si bé, tenien militants independentistes, la seva obra de govern era autonomista, i ho seguiria sent durant dos anys més.

També cal esmentar que el independentisme llavors era minoritari i aquest fragment d’un debat electoral mostra clarament les posicions del partits aleshores:

Joan Puigcercós (ERC): Jo li vull fer una proposta formal, de país. No és una proposta de govern, és una proposta de País. Anem junts per aconseguir el concert econòmic a Madrid, Convergència i Esquerra, si vol Iniciativa també, però si no ens en sortim i trobem les portes tancades, comprometi’s a fer un referèndum d’independència de Catalunya.

Artur Mas (CiU): Si el problema no és si es fa o no es fa, el problema és si el guanyem o no el guanyem. Vostè està disposat a fer un referèndum per perdre’l? Vostè sap quantes derrotes té acumulades Catalunya en aquest sentit? Vostè creu que hem d’anar a perdre? I, a més a més, anar a dividir el país? El referèndum en tot cas, si es fa, que potser es farà, que no li nego, perquè si som una nació i tenim el dret a decidir, no li hem de posar límits. Però home, s’ha de fer amb garanties que es guanyi i que es guanyi molt bé.

Joan Puigcercós (ERC): Queda clar que vostè té una altra prioritat i aquesta prioritat té a veure amb el PP.

Artur Mas (CiU): La meva prioritat és el concert econòmic, no em digui el PP, és el concert econòmic, el pacte fiscal.

José Montilla (PSC): Vostè diu això aquí ara per entretenir el personal. De veritat, si guanya les eleccions vostè d’això se n’oblidarà, si guanya les eleccions, cosa que espero que no passi, vostè se n’oblidarà. I tant que se n’oblidarà. D’això i de tantes coses que està prometent. Nosaltres no li avalarem, entre d’altres coses perquè no avalem aventures. Ni aventures com aquesta, ni aventures com convocar una consulta independentista. Jo crec que això el que comportaria és dividir més a la societat catalana i, a més a més, enfrontar-nos més a la societat espanyola.

Font: Youtube

En canvi, Reagrupament presentava tot un full de ruta per organitzar el nou Estat i l’instrument: una declaració d’independència aprovada pel Parlament per assolir la República de Catalunya. El mateix, amb altres paraules, proposava Solidaritat per la Independència, donant aquests arguments al seu programa:

“La promesa del Concert Econòmic de CiU, el referèndum d’independència d’ERC, el federalisme d’IC o la recuperació de l’Estatut que vol el PSC, són impossibles perquè necessiten la reforma de la Constitució espanyola i el suport, que mai s’aconseguirà, del PP i del PSOE simultàniament.

[…]

Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU. Per contra, convocar un referèndum il•legal mai serà possible perquè implica mobilitzar milers de funcionaris i obligar-los a incomplir la llei, cosa que mai faran.

Després del pronunciament del Tribunal Constitucional, l’autonomisme només pot acatar la sentència, gestionar una Generalitat en fallida, pactar amb un govern espanyol del PSOE o el PP que ja no es troben en condicions de cedir res: ni recursos ni competències. Avui l’autonomisme és una declaració d’impotència davant la situació límit de Catalunya.”

Els partits explícitament independentistes, Reagrupament, Solidaritat (i comptant ERC també com a tal) només van sumar el 11,56% de vot a tot Catalunya. No era la prioritat aleshores.

La legislatura es va basar en un pacte de CiU i PP per reduir el dèficit.

Al 2011, Solidaritat per la Independència va presentar la proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya, hi van votar a favor: SI, Democràcia Catalana i ERC, en contra: PSC, PP i C’s. CiU i ICV-EUiA es van abstenir. Resultat: no va prosperar.

El pacte fiscal, la promesa estrella de CiU, es va aprovar al juliol de 2012, amb els vots a favor de CiU, ICV-EUiA, ERC, Joan Laporta (Democràcia Catalana) i Ernest Maragall (actual Moviment d’Esquerres), en canvi hi van votar en contra C’s i SI (per diferents raons), el PP es va oposar als punts més significatius i el PSC es va abstenir en alguns punts. Després de reunir-se amb Rajoy, el pacte fiscal va quedar en via morta, “no ha anat bé” va dir Artur Mas.

A partir de aquí, va començar el camí cap a la consulta:

“El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”

A la qual cosa li van donar suport CiU, ERC, SI, Democràcia Catalana i Ernest Maragall (Moviment d’Esquerres), el PSC es va abstenir i PP i C’s va votar en contra.

Es van convocar eleccions i Artur Mas va furgar en la posició ambigua del PSC sobre la consulta al debat electoral:

Pere Navarro (PSC): Vostè sap, i ho hem dit clarament, que nosaltres estem a favor d’una consulta legal i acordada, l’exemple d’Escòcia és aquest.

Artur Mas (CiU): Què vol dir “acordada”? Acordada amb el govern espanyol? I si el govern espanyol diu que no?

Pere Navarro (PSC): El govern espanyol no pot dir que no.

Artur Mas (CiU): Com que no! Si tota la vida han dit que no… si han dit que no al pacte fiscal, imagini això!

Pere Navarro (PSC): Si hi ha una necessitat i, objectivament, els ciutadans de Catalunya volen decidir sobre el seu futur, ja li asseguro. Escolti, si es va fer una Constitució en una època predemocràtica i es van aconseguir pactes més importants que amb el què estem ara. Escolti, jo li asseguro que ens podríem posar d’acord. […]

Font: CCMA

No cal que dir que el temps li donaria la raó a Artur Mas, ja que el PP i PSOE van votar en contra de cedir les competències del referèndum, i el Govern espanyol va impugnar la consulta i el procés participatiu (era el pla B) al Tribunal Constitucional, declarant il·legal les dues convocatòries. A més a més, una vegada consumat el procés participatiu, Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega es van enfrontar a una querella per “posar les urnes”.

Es van convocar eleccions, ara amb CDC (i Reagrupament a dins), ERC, SI i la CUP com a explícitament independentistes (partits que demanarien el Sí+Sí a la consulta), apostant tots ells per una consulta i una independència posterior. Van aconseguir el 41,45% de vots, assumint que CDC té una quota del 75% a CiU.

Arran dels resultats, es va signar el Pacte per la Llibertat entre CiU i ERC i durant la legislatura es va desplegar.

Com a fet simbòlic, es va aprovar la declaració de sobirania que sosté que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Va obtenir el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA, i un diputat de la CUP (partit que la va trobar poc ambiciosa). 5 diputats del PSC no van votar, alguns dels quals són ara a Moviment d’Esquerres. El PSC, el PP i C’s es van oposar.

Això va ser el tret de la sortida de la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional, i, a partir de les seves conclusions, així es va actuar des del Govern, amb l’excepció que es va acordar una pregunta branca per acontentar Unió i ICV-EUiA, però amb la possibilitat de votar explícitament per la independència com es reclamava des dels partits independentistes. Les dues vies explorades van ser les següents:

  1. Demanant la transferència de competències de l’article 150.2 de la Constitució. El 16 de gener de 2014, al Parlament, a favor: CiU, ERC, ICV-EUiA i alguns diputats del PSC (dos dels quals formen part de Moviment d’Esquerres). La CUP anava més enllà, considerava no s’hauria de demanar permís a Madrid i es va abstenir. PSC, PP i C’s votaren en contra. La votació va reeixir, no així, el 8 d’abril de 2014 al Congrés: en contra, PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias; a favor, IU i els nacionalismes perifèrics, excepte Coalició Canària que es va abstenir. Aquest camí es va tancar.
  2. A través de la Llei de consultes populars no referendàries, a la qual van votar a favor CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, mentre que el PP i C’s es van oposar. Artur Mas va assegurar en una entrevista que la consulta es faria amb entre el 70% i el 90% de possibilitats (suposem que ja tenia pensat el pla B). El Govern espanyol va recórrer al TC tant la Llei com el decret de convocatòria i es van suspendre al cap d’uns dies.

Aquí ja van començar a caure caretes, el càrrec nomenat per ICV-EUiA a la Comissió de Control va dimitir el 6 d’octubre, “per falta de garanties democràtiques”. Ell mateix va assegurar que “és més partidari de la democràcia deliberativa, basada en el diàleg, que no pas de la democràcia directa, perquè reclama molta simplificació”. El dia 8, en un article a El País va comentar taxatiu: “les coses s’estan fent tant malament que si vingués un observador internacional i ho veiés, creuria que Catalunya és Guinea”.

A la cimera de Pedralbes, la posició d’ICV-EUiA era renunciar a la consulta i l’alternativa era una “mobilització quantificable”, una “festa de la democràcia“. ERC i CUP apostaven per la desobediència.

Finalment, es va celebrar un procés participatiu, el pla B. No obstant, també es va recórrer al TC, però, aquí, en canvi, es va desobeir la suspensió. Cal destacar el boicot de Correos per negar-se a enviar cartes informatives sobre la consulta i l’atac de denegació de servei que van patir els servidors de la Generalitat durant els dies previs. També que UPyD va exigir el dia 9 al jutjat tancar els punts de votació, requisar el material i detenir als responsables, que serien els voluntaris, però la fiscalia ho va considerar desproporcionat.

Amb aproximadament un 40% de participació, el Sí-Sí va guanyar amb un 80,76% de vots. A destacar el boicot del sector que prefereix el status quo (No). Tot i això, va considerar-se un èxit perquè la nova consulta estava dissenyada per una participació objectiva de 2 milions de persones i, finalment, va superar aquesta xifra.

A continuació, va començar una nova etapa camí a les eleccions plebistàries. Els tres grans partits van fer unes conferències per mostrar el seu esquema de futur a partir de la consulta. ICV va aclarir les seves posicions a la Convenció Nacional celebrada al febrer: va apostar per un estat per a Catalunya dins d’Espanya, però no un estat de lliure associació, com Puerto Rico, ni el suport a la independència automàticament si l’Estat espanyol impedeix constituir l’estat català a Espanya. Unió també es va allunyar de la independència al incloure molts condicionants (els quals objectivament impedirien la secessió) en la posició del partit, la qual va guanyar en la consulta entre militants per un marge molt estret i enmig d’acusacions de frau. Els perdedors de la consulta interna, el sector independentista, va fundar el nou partit de centredreta, Democràtes de Catalunya. Així doncs, CiU es va dissoldre. Més endavant, veuríem que Democràtes de Catalunya i Convergència Democràtica, a més d’Esquerra Republicana i Moviment d’Esquerres anirien de la mà a la coalició guanyadora: Junts pel Sí (amb el suport de SI i els Verds), que apostaria clarament per la declaració d’independència en la següent legislatura, com també la CUP, que aniria per separat.

Mentrestant, la posició del Govern espanyol ha estat sempre enrocada en el No a tot. És més, moltes lleis aprovades pel Parlament de Catalunya es van recórrer al Tribunal Constitucional, evidenciant una vegada més la diferència de parer i la desconnexió entre la visió catalana i l’espanyola (castellana). Podem fer una llista:

  • Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) (recorrent: PP, Defensor del Poble -militant del PSOE-) (aprovat per: PSOE, IU i altres nacionalismes perifèrics)
  • Llei de consultes populars (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP)
  • Abolició de les curses de braus (2010) (PP) (CiU (alguns diputats van votar en contra o abstenir), ERC, pocs diputats del PSC i ICV-EUiA)
  • Llei de pobresa energètica (2014) (Govern espanyol) (unanimitat)
  • Impost sobre dipòsits bancaris (2015) (Govern espanyol) (Govern català)
  • Llei d’acció exterior (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i abstenció de CUP)
  • Agència tributària catalana (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC i CUP, i abstenció de ICV-EUiA, PSC i MES).
  • Taxa sanitària (2013) (Govern espanyol) (CiU i abstenció del PP)
  • Llei d’horaris comercials (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA)
  • Llei contra el “fracking” (2014) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, C’s i CUP)
  • Taxa a les operadores d’Internet (2015) (Govern espanyol) (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP)
  • Llei de l’aranés (2011) (Govern espanyol) (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA)
  • Llei de l’audiovisual de Catalunya (2006) (PP i PSOE)

Tornem a l’actualitat…

Finalment, com a principis d’any no va haver-hi acord per fer una gran coalició independentista, les eleccions no van ser ni al febrer ni al març. El president decidí que serien el 27 de setembre, coincidint la Diada de Catalunya amb l’inici de la campanya electoral. Fem un repàs a les candidatures i la seva posició respecte el plesbicit:

BLANC NO
Junts pel Sí Partit Animalista Contra el Maltractament Animal Partit dels Socialistes de Catalunya
Candidatura d’Unitat Popular Pirates de Catalunya* Partit Popular Català
(vots en blanc) Catalunya Sí que es Pot
Unió Democràtica de Catalunya
Ciutadans – Partido de la Ciudadania
Guanyem Catalunya
Recortes Cero – Els Verds

*pendent de la consulta entre els afiliats i simpatitzants

La meva fórmula per llegir el resultat seria qui supera els 68 diputats, la qual cosa podria no ser suficient internacionalment si el sí no guanya en vots, per tant, un resultat més contundent podria ser que el Sí superi en vots al No en conjunt, o bé, que, com a Escòcia, el Sí superi el 50% de vots, comptant els blancs també, o com a Montegro, superar el 55% de vots sense comptar el vots en blanc.

Junts pel Sí (62 diputats actualment)

El programa entre les pàgines 25 i 29 fa un relat de la història recent de les relacions entre Catalunya i Espanya, similar al què he exposat anteriorment.

Cites del programa, posicionament i full de ruta de la coalició:

“Si la ciutadania de Catalunya escull, a través de les eleccions del 27S, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

El primer pas seria una declaració simbòlica, immediatament a la constitució del Parlament, que sigui el tret de sortida.

“Immediatament després d’aquesta declaració d’inici del procés de constitució del nou Estat, comença el procés per elaborar la Constitució del nou Estat en la primera de les dues fases: la participació ciutadana. Es tracta d’una fase gestionada per la societat civil i encara no regulada jurídicament.”

“Serà al llarg d’aquest període quan la Generalitat haurà d’anar enllestint les estructures d’Estat imprescindibles per exercir la plena sobirania en tots aquells àmbits en què avui encara no l’exerceix.”

A partir d’aquí, República Catalunya de facto:

“Culminada la primera etapa, es procedirà a la proclamació de la independència, a partir de la desconnexió respecte de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou Estat i la continuïtat i successió ordenada d’administracions.”

En un any i sis mesos com a màxim, es celebrarien eleccions legislatives a la nova República Catalunya, i la cambra que en resultés aprovaria la nova Constitució, que se sotmetria a referèndum.

Font: Programa de Junts pel Sí

Des de sectors unionistes s’ha atacat aquesta coalició en base als casos de corrupció de CDC en alguns ajuntaments. Cal indicar que la coalició no només representa a CDC, sinó també estan representades altres sensibilitats i ideologies, i l’alternativa que resta per al Sí és el partit d’extrema esquerra, la CUP, de la qual ara en parlarem.

Candidatura d’Unitat Popular (3 diputats)

Faig unes cites al programa plebiscitari de la CUP per ensenyar als lectors la seva posició. Al principi critica la feblesa de Junts pel Sí:

“[El moviment independentista] ha deixat un flanc obert perquè els partits que han practicat una política de classe que no posava en dubte el domini del capital se n’aprofitessin per portar l’aigua al seu molí i fer derivar el moviment cap a un únic espai per a la resolució de la crisi: el trencament tranquil amb l’Estat espanyol. D’aquí sorgeix Junts pel Sí que, a tot estirar, podria oferir tèbies polítiques socialdemòcrates a una crisi sistèmica que demana solucions dràstiques des del cantó de les classes treballadores.”

“[…] D’aquí, doncs, el caràcter complidor i assimilista de les propostes de Catalunya Sí que es Pot, perquè les classes treballadores catalanes són objectivament les més interessades a encapçalar un moviment general que lligui la qüestió social i amb la nacional llavors quan les expectatives de trencament tranquil de Junts pel Sí mostrin els seus límits, a curt i mig termini, i facin la trampa de fer creure que el problema es resoldrà d’acord amb Madrid (mani qui mani), i tot plegat es dissolgui com un terròs de sucre en l’aigua.
I és aquí on entra el treball d’esclariment, de mobilització i d’organització que ha de propiciar la CUP – Crida Constituent per garantir la continuïtat política de la unitat entre la lluita social i la nacional i preparar la resistència de masses enfront de tota claudicació.”

La CUP aposta per una declaració d’independència una vegada constituït el Parlament. Aquests són els 5 punts que són irrenunciables pel partit

a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat:

  1. Dur a terme la Declaració Unilateral d’Independència (DUI).
  2. Impulsar un programa d’emergència social que, abans que el pagament del deute, prioritzi l’aturada dels desnonaments, dels acomiadaments, de les retallades i de les privatitzacions, així com la gestió pública de tot l’ensenyament, la sanitat, la justícia i l’obra pública, i que instauri la Renda Garantida Ciutadana
  3. Impulsar un procés de desconnexió nacional i popular amb l’Estat espanyol i la Unió Europea sobre la base de la suspensió de l’aplicació de tota la legislació estatal i de la Unió Europea lesiva per a les classes populars
  4. Articular un programa per garantir que el procés tingui un caràcter autoorganitzat i popular
  5. Cercar el reconeixement internacional

Per acabar una negociació amb l’Estat espanyol:

“Superats tots aquests passos, s’obrirà un procés de negociació de la secessió amb l’Estat espanyol per acordar qüestions relatives, per exemple, a funcionaris de l’administració espanyola; repartiment dels recursos de la Seguretat Social; repartiment del patrimoni d’acord amb allò aportat per la classe treballadora catalana; delimitació de fronteres; el respecte a la unitat de la llengua (denominació, educació, espai comunicatiu) o el dret a decidir dels Països Catalans. Si no hi ha acord i l’Estat espanyol no reconeix la República catalana, els mecanismes d’unilateralitat seguiran funcionant per forçar l’Estat a negociar.”

I, en quant, a la Val d’Aran:
“L’Aran ha de fer el seu propi procés constituent per decidir la relació amb la nova república catalana.”

Font: CUP

BLANC

Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (0 diputats)

Mantenen una posició neutral:

“Per últim, tot i que a PACMA considerem que els animals no entenen de fronteres ni banderes, sempre defensarem la voluntat dels pobles a decidir a les urnes, assegurant els mecanismes necessaris per a què amb això es construeixi un gran pacte social.”

Font: PACMA

El seu programa aquí: són neutrals davant el procés de independència.

Pirates de Catalunya (0 diputats) (només a Girona)

La posició de Dario Castañé (un militant del partit) la podem trobar en el següent article: Sí o No, o la regla de les minories.

D’alguna manera critica les eleccions plebiscitàries, en base a què es presenten partits polítics, i no opcions explícites. Segueix apostant per un referèndum vinculant, inclús amb desobediència, sense acceptar que això no seria possible. Cal pensar que els funcionaris es negarien a incomplir la llei, en el boicot de Correus per trametre la propaganda electoral, en la impossibilitat d’accedir al cens, etc. la qual cosa ens conduiria, sense cap dubte a un escenari similar a la consulta del 9 del novembre, o, el què és pitjor, al multirefèrendum del 25 de maig, el qual va participar en la organització Pirates i els Mossos van retirar algunes urnes i van obrir diligències als voluntaris, i la participació va ser ínfima.

Sobre una eventual consulta amb desobediència, el CATN ja apuntava que difícilment podria donar un pronunciament vàlid:

“Des de la Generalitat i amb el suport de la majoria d’ajuntaments de Catalunya es podria organitzar una consulta al marge de les disposicions legals de l’Estat i de les de la Generalitat (si aquestes darreres han estat suspeses pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern central). Es tractaria d’aplicar la legalitat catalana malgrat la seva suspensió.

Una possible alternativa consistiria en què l’organització de la consulta correspongués exclusivament a entitats de la societat civil, malgrat comptar amb el suport indirecte de la Generalitat i dels ajuntaments.

Els inconvenients d’aquests escenaris són clars: confrontació frontal amb l’Estat si s’empra la primera de les vies esmentades, fàcil campanya de desprestigi des dels actors i institucions contraris a la consulta per la seva “inutilitat” (presentada com a il·legal i anticonstitucional), previsible escassa o insuficient participació, deslegitimació dels resultats -també en l’esfera internacional-, problemes logístics d’organització, etc.”

En quant a les eleccions plebiscitàries, que seria la sortida a l’atzucac de la negativa a la consulta legal:

“[…] En l’actual context polític de Catalunya unes eleccions podrien tenir caràcter plebiscitari si un cop convocades les eleccions pel President de la Generalitat els partits les afrontaven en els seus programes i en la campanya electoral un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya.

En efecte, si es constata de manera incontrovertible la impossibilitat de fer el referèndum o la consulta sobre la independència de Catalunya per les vies legals anteriorment exposades com a conseqüència del reiterat capteniment contrari de les institucions de l’Estat, la via alternativa de les eleccions plebiscitàries es revela com la més adient per poder conèixer la posició dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya sobre el futur polític col·lectiu. A aquest propòsit es poden invocar arguments de legalitat, d’eficàcia i de respecte al principi democràtic.”

“[…] en el debat polític i mediàtic s’ha situat en ocasions la DUI del Parlament com a possible primera alternativa davant la inviabilitat de convocar un referèndum o una consulta i, per tant, és pertinent tractar aquí aquesta qüestió. Doncs bé, no sembla que el Parlament actual, elegit, el 25 de novembre de 2012, tingui en principi […] la legitimitat democràtica per adoptar una decisió de la transcendència d’una DUI […]. La raó és clara: les eleccions del 25 de novembre de 2012 no va ser unes eleccions plebiscitàries en els termes definits anteriorment. En efecte, malgrat que un dels eixos principals de la campanya electoral fos el debat sobre el futur col·lectiu de Catalunya, l’objectiu polític fonamental dels comicis no va ser demanar als ciutadans un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya. A més, les propostes de futur en l’anomenat eix nacional de la campanya expressaven una diversa pluralitat d’opcions entre els partits favorables d’alguna manera a l’exercici del dret a decidir de Catalunya i anaven des de l’independentisme inequívoc a la reivindicació de l’Estat propi amb un perfil conceptual menys precís passant per la reforma constitucional en sentit federal amb matisos diversos.”

Finalment, Pirates va fer consulta entre afiliats i seguidors per definir la posició del partit sobre la independència en cas d’obtenir algun representant al Parlament de Catalunya per la província de Girona. Fins el dia 27 la votació està oberta.

NO

Partit dels Socialistes de Catalunya (19 diputats)

El PSC aposta per un sistema de finançament per a Catalunya i la reforma de la Constitució. Paraules buides perquè el pacte fiscal va ser denegat per Rajoy i alguns barons del PSOE s’han mostrat en contra (p.ex. Susana Díez), i per la reforma de la Constitució es necessita el suport del PP (o C’s, com a mínim) per obtenir la gran majoria en el Congrés i en el Senat.

“El primer repte és abordar, de manera immediata allò que el govern de CiU (amb el suport d’ERC) no ha volgut afrontar, acceptant la primera negativa que li va donar el govern de Mariano Rajoy, i que és la negociació d’un nou sistema de finançament de Catalunya.
El segon repte és l’impuls a una reforma de la Constitució que ampliï els conceptes federalistes que ja té incorporats i que clarifiqui les relacions entre les competències de l’Administració general de l’Estat i les de les CA i, especialment en el nostre cas, les de la Generalitat de Catalunya.”

Font: Programa del PSC.

Partit Popular Català (19 diputats)

El PP aposta per un projecte de reconciliació i futur:

“Si estàs fart que les resolucions del Tribunal Constitucional s’incompleixin, promourem una reforma legislativa perquè el Tribunal pugui sancionar i suspendre els funcionaris i governants que incompleixen les seves resolucions.”

“Si vols un nou sistema de finançament, el Partit Popular és la clau per aconseguir un finançament autonòmic just i equilibrat, que garanteixi la igualtat en l’accés als serveis socials bàsics, al mateix temps que la compensació entre territoris serveixi per a potenciar el desenvolupament econòmic i social i no el malbaratament dels recursos públics. El Partit Popular mai va donar suport al model actual, pactat per Mas i Zapatero.”

“Si vols que els teus fills aprenguin en la seva llengua materna oficial, desplegarem un gran pacte educatiu perquè les dues llengües siguin vehiculars, com a mínim, en un 25% de l’horari lectiu cadascuna. El nostre model preferent és el trilingüisme: català, castellà i anglès.”

“Si estàs cansat de veure estelades en edificis i espais públics, en rotondes, escoles o ajuntaments, si rebutges aquest abús de poder, tens el nostre compromís de garantir la neutralitat ideològica de l’espai públic, permetent només les banderes oficials.”

Font: Programa del PP

Catalunya Sí que es Pot (13 diputats)

La posició de Catalunya Sí que es Pot té trampa. Per sort, Lluís Rabell ja ha sortit a la premsa dient que el seu partit en bloc (sense llibertat de vot) votarà en contra de la declaració d’independència (en qualsevol cas).

I, això, tenint en compte que, com a mínim, Lluís Rabell i Sara Vilà poden ser diputats electes i són independentistes. Em temo que en el futur no seran recordats favorablement al votar en contra de la seva consciència en una votació tant important per a la llibertat nacional i quedaran retratats en la història de Catalunya. Em puc equivocar, però no es poden refiar d’aquesta coalició els veritablement independentistes.

Arcadi Oliveres va renunciar a liderar aquest candidatura per aquest mateix motiu: Oliveres: “Amb Catalunya Sí que es Pot corríem el risc d’haver de votar contra el procés”

En quant al procés, el programa diu el següent:

“Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc.”

“Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista.”

“Proposem, doncs, un full de ruta constituent que ha d’implicar la realització d’un referèndum per a decidir quina relació volem mantenir amb l’Estat espanyol, un procés de definició d’un nou marc jurídic i institucional de Catalunya, i l’elaboració d’una Constitució i la seva ratificació.”

“Per Catalunya Sí Que Es Pot l’exercici del dret a decidir passa necessàriament per una consulta o referèndum amb garanties per conèixer l’opinió del poble de Catalunya sobre el seu futur polític. La consulta o referèndum no admet substitutius com les eleccions plebiscitàries o una Declaració Unilateral d’Independència. L’actitud immobilista i antidemocràtica de l’Estat no pot ser argument per donar per amortitzades etapes essencials democràticament en la definició del nou estatus polític de Catalunya, ni per reduir el debat només a independència o status quo, ja que la societat catalana és més plural i diversa que el que expressa aquesta opció binària i la situació política no és una fotografia fixa i pot canviar tant a l’Estat com a Catalunya.”

Font: Programa de Catalunya Sí que es Pot

Per tant, podem assumir que la consulta que plantegen no és independència sí o no, com és la homologable internacionalment, sinó un succedani de consulta de diverses respostes que segurament no tingui els suports necessaris en la pròxima legislatura del Congrés (doncs el partits contraris a la consulta tindran la majoria de diputats electes: PP, PSOE i C’s) i probablement no doni un mandat clar per a la independència. Paraules buides, una vegada més. I el programa social em temo que no es podrà complir amb el topall de dèficit del 0,5 del PIB per l’any 2016 continuant sent una autonomia.

Cal destacar la notícia següent a la premsa: “Podemos abre la puerta a apoyar a Rajoy si suspendiera la autonomía de Cataluña”

Unió Democràtica de Catalunya (10 diputats)

Al seu programa no tanca la porta a la independència…

“Conscients, però, que cap generació no té el monopoli de fixar per sempre més l’horitzó de sobirania que es vol per a Catalunya, Unió no limita a la defensa d’un model confederal les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.”

…però posa condicionals insalvables, amb la qual cosa deixa (de facto) el partit en el bloc del No. El més destacable:

” […] excloure mesures unilaterals i incertes que posin en perill la consecució dels nostres objectius, és a dir, excloure tant una eventual Declaració Unilateral d’Independència o l’obertura d’un procés constituent al marge de la legalitat.”

Font: Programa d’Unió

En els mitjans han apostat per una disposició addicional a la Constitució espanyola per a Catalunya que ja ha rebutjat públicament Rajoy.

Ciutadans (9 diputats)

Més radical que el PP en l’eix nacional es situa Ciutadans. Comença amb la campanya de la por:

  1. Dràstica reducció de les exportacions i inversions estrangeres.
  2. Es reduiria el PIB de Catalunya de l’ordre d’un 15 per cert.
  3. Augmentaria la desocupació i disminuirien els ingressos fiscals.
  4. Increment del deute, problemes de finançament i possible corralito i sortida de l’euro.
  5. Augment del cost dels serveis
  6. […]

Afirmacions rebatudes per economistes reconegut prestigi (p.ex.Xavier Sala-i-Martin), i per informes d’entitats o organismes de Suïssa i d’Alemanya que mostren que Catalunya sortiria guanyant econòmicament i en nivell de vida amb la independència (seria similar a França).

En quant a les mesures que defineixen la seva ideologia:

“Implementar més redistribució i equitat en el model, per evitar que una vegada aplicats els mecanismes d’anivellament entre comunitats autònomes, una comunitat receptora neta de transferències superi el nivell de finançament per unitat de necessitat d’una altra que aporta transferències netes al sistema.”

Van votar en contra de l’ordinalitat en el nou sistema de finançament en el Parlament de Catalunya. A més, és ambigu el “per unitat de necessitat”.

“Suprimirem el CAC perquè lluny de ser un òrgan regulador de continguts al servei de la protecció dels drets dels ciutadans […] és un òrgan polític la principal missió del qual és sancionar i expulsar de l'<<espai de comunicació català>> els mitjans que no combreguen amb la ideologia nacionalista.”

“[…] advoquem per reduir les aportacions de la Generalitat de Catalunya als mitjans de comunicació públics i els seus organismes reguladors, així com la consegüent reducció de canals de televisió i emissores de ràdio públiques.”

“Els mitjans de comunicació públics respectaran i reflectiran la realitat política, social i lingüística de Catalunya en tota la programació. C’s proposarà modificar el Llibre d’estil de la CCMA perquè aquest reculli que Catalunya és una comunitat autònoma i faci un ús efectiu del bilingüisme en totes les seves emissions, així com la renúncia a qualsevol pretensió pancatalanista, com les referències als <<Països Catalans>>.”

“Suprimirem les subvencions encaminades a fomentar el nacionalisme dins i fora de Catalunya, a qüestionar la identitat hispana de Catalunya i de les institucions d’altres comunitats autònomes (València i Aragó) i a crispar la vida política a la resta d’Espanya.”

Via lliure a denominacions impròpies al català? LAPAO? Secessió lingüística?

Font: Programa de C’s

Guanyem Catalunya (0 diputats, es van presentar amb les sigles de FARTS.CAT al 2012) (només a Girona, Lleida i Tarragona)

De Guanyem Catalunya tenim poc a dir ja que no han presentat cap programa electoral. Però què qui va fundar Hartos provingui de Ciutadans ja ens pot fer pensar que els seus vots es comptaran com un No. Un pista més és que es retuiteji un article de Dolça Catalunya (lligada a l’unionisme més radical).

Recortes Cero – Els Verds (0 diputats, es van presentar amb les sigles d’UCE al 2012)

D’aquesta coalició cal dir que és Unificación Comunista de España coaligada amb una marca d'”Els Verds”. Representen el comunisme maoista sumant-li el nacionalisme espanyol, ja que van donar suport a UPyD i Ciutadans en altres conteses electorals. S’han manifestat contra ETA junt amb el PP i partits d’extrema dreta.

En quant als Verds, cal dir que és un dels molts partits autodenominats “Verds” a Espanya (p.ex. un altre “Els Verds” dóna suport a Junts pel Sí). En aquest cas, es tracta del partit que va donar posicions a la seva llista per a les eleccions locals de Zaragoza a membres del partit d’extrema dreta Movimento Social Republicano.

Esteban Cabal és el número 2 de la llista per Barcelona: Esteban Cabal Riera, el eco-identitario/verde-autoritario de Los Verdes-Grupo Verde (LV-GV)

Si mirem el seu programa, aposten per la (lliure) unitat d’Espanya:

  • Trabajar permanentemente por fortalecer la libre unidad de todo el pueblo de las nacionalidades y regiones de España, para luchar juntos por un futuro de libertad, progreso y prosperidad.
  • Impulsar desde la Generalitat y el Parlament la transformación del Senado en una Cámara de representación territorial.
  • Defender desde la Generalitat la promoción del conocimiento de las diversas lenguas hispanas en toda España, como una riqueza plural y común de todo el pueblo, y de la conjunción lingüística como reflejo de la realidad biingue de la sociedad catalana.

Font: Programa de Recortes Cero

No ens podem oblidar, per acabar, del (possible) joc brut:

“El sindicat més important de Renfe convoca vaga de maquinistes per a l’11 de setembre” Després desconvocada el mateix dia, però coincidint amb la Via Lliure.

“Los controladores aéreos convocan huelga parcial para el 26 de septiembre y 3 de octubre”

La Junta Electoral amplia el termini perquè els militars puguin votar per correu el 27-S. Ahir va denegar l’ampliació de termini de sol·licitud del vot per als catalans [civils] a l’estranger”

Una fallada en el sistema informàtic impedeix de votar per correu durant tot el matí

La Comissió Europea investiga una manipulació en la traducció d’una resposta sobre la independència de Catalunya. En la resposta signada per Juncker, a la versió en espanyol es pronuncia contra la independència de Catalunya i a l’anglesa diu que la CE no opina sobre afers interns”

Anuncis
Publicat dins de General | Deixa un comentari

El apagón analógico de la TV en el África subsahariana

Mientras España fue uno de los primeros países de Europa con emisiones regulares de televisión digital terrestre, en el 1999. Los países pobres de África son los últimos que se han apuntado, aunque eso sí con una norma más moderna que la que se utiliza actualmente en España, el DVB-T2. El problema viene en que la UIT fijó el apagón en la Región 1 (Europa, África y algunos países asiáticos) para junio de 2015 con lo cual algunos países han tenido que apagar sin que la mayoría de la audiencia haya podido comprar el descodificador requerido para ver la televisión digital, sin que puedan acceder al medio de masas que es la televisión.

En el caso de España, el pistoletazo de salida para la TDT fue la plataforma de pago Quiero TV que emitía en los canales del 66 al 69 en DVB-T. Quiero TV fracasó al igual que la homóloga británica, mientras sí prosperó la plataforma sueca. En 2002 se otorgó licencia a dos nuevos canales de televisión en abierto: Net TV y Veo TV. Y en 2005, en paralelo a la adjudicación de una nueva licencia a laSexta, se relanzó la TDT con más canales y progresivamente aparecieron los múltiplex de TDT local hasta el apagón analógico en 2010. Aunque a partir de esa fecha siguieron en analógico algunos canales locales, aunque no durarían más de un año. La excepción sigue siendo las emisiones de ETB en Navarra, que a fecha de 2015, sin que exista solución política para su migración a la TDT, siguen emitiendo con la norma PAL.

El primer país del mundo que inició las emisiones en pruebas de TDT fue el Reino Unido, el julio de 1996 en DVB-T. En 1997 tenemos a Suecia y España usando el mismo estándar europeo. Cosa que también fue un mal negocio en España porque las emisiones simultáneas duraron más años y Quiero TV acabó con grandes pérdidas.

En caso del Magreb, Marruecos empezó en 2007, Argelia en 2009 y Túnez en 2001, los tres con el apagón en vías de compleción. Pero en el caso del África subsahariana, no pocos países siguen con la tecnología analógica, ya sea PAL o SECAM, y los pocos que han empezado en digital ha sido recientemente y han saltado directamente a la nueva norma DVB-T2. El problema es que la UIT en 2006 fijó el 17 de junio de 2015 como fecha para el apagón analógico de la televisión terrestre, y a partir de esa fecha, las emisoras analógicas no tienen protección internacional.

Eso ha hecho que algunos países decidieran hacer un apagón abrupto a pesar que no toda la audiencia potencial dispone de receptores DVB-T2. Tal es así, que Kenia ha decido ejecutar el apagón analógico este 2015 dejando sin televisión a muchas personas, en Tanzania se completó la transición en 2014 a pesar de que se han vendido 500 mil descodificadores mientras se calcula que hay 3 millones de aparatos de televisión, y en Ruanda, el 27% no disponía de descodificadores cuando se apagó la señal analógica.

Al contrario de lo que dice el artículo anterior, no hay extensión del plazo para ningún país africano. El 17 de junio de 2015 fue la fecha definitiva, aunque unos 30 países podrán continuar emitiendo en analógico en VHF hasta 17 de junio de 2020.

La situación en el África subsahariana es la siguiente:

Encendido digital Apagón analógico Estándar
Botswana 2013 (el 2010 en DVB-T2) 2015 ISDB-T
Cabo Verde 2015 31/08/2016 DVB-T2
Camerún 2013 2015 DVB-T2
Gambia 2015 30/09/2015 DVB-T2
Ghana 2013 (el 2008 en DVB-T) 31/12/2014 DVB-T2
Guinea-Bissau 2015 31/03/2016 DVB-T2
Kenia 2011 (el 2009 en DVB-T) 2015 DVB-T2
Malí 2014 30/06/2016 DVB-T2
Nigeria 2011 (el 2007 en DVB-T) 17/06/2015 DVB-T2
Ruanda 2014 (el 2007 en DVB-T) 31/07/2014 DVB-T2
Senegal 2014 2015 DVB-T2
Sierra Leona 2014 31/12/2017 DVB-T2
Sudáfrica 2010 (el 2000 en DVB-T) 12/2013 DVB-T2
Tanzania 2010 31/12/2012 DVB-T2
Uganda 2011 (el 2009 en DVB-T) 12/2014 DVB-T2

Fuentes: DTV Status y UIT

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dividend digital (III) i reducció d’espai comunicatiu català

  • Malgrat que el govern del PSOE va presentar el seu pla del dividend (Plan marco de actuaciones para la liberación del dividendo digital). El PP va desestimar aquesta proposta ja que deien que el govern anterior havia destinat el diners de la subhasta de les freqüències de la banda 800 MHz per eixugar el deute, impossibilitant així mantenir tota la oferta que hi havia a partir de l’apagada analògica.
  • Mentrestant una empresa va denunciar uns 9 canals de la TDT privada al novembre de 2012, i, fins que no va emetre’s la sentència, el govern va estar expectant. La sentència obligant el cessament de les emissions es va dictaminar el 18 de desembre de 2013 forçant un termini fins el 6 de maig de 2014 en la qual van cessar les emissions.
  • En paral·lel, abans de les generals, Jorge Fernández Díaz ja apuntava les intencions del partit en quant a l’oferta de Televisió de Catalunya, “quatre canals són excessius, es podrien fer les mateixes coses amb dos i fins i tot amb un”.

El pla del govern socialista incloïa tots els múltiplex que s’estaven emetent des del 2010 ençà. És a dir, dos múltiplex per Televisió Espanyola, sis per les privades espanyoles (un per cada empresa concessionària) i dos múltiplexs autonòmics.

El govern resultant de les eleccions de 2011, va canviar el pla de tal forma, que s’expropiava un múltiplex a les comunitats autonòmiques i un múltiplex a les privades. Resultant en la següent distribució en el pla que es va aprovar a l’agost de 2012 al Consell de Ministres:

  • ME1 i ME2: Televisió Espanyola
  • ME3, ME4 i ME5: privades (canals SD)
  • ME6 i ME7: privades (canals HD)
  • MAUT.

La distribució de canals implicava un reducció de canals implícita, com si el govern “promogués” el que passaria dos anys després. Ja que el màxim de canals SD per múltiplex estava fixat en 6 canals. Per tant, per no entrar en contradicció, la oferta en definició estàndard s’havia de reduir dels 24 canals existents als 18 canals com a màxim. La oferta en alta definició seria de 6 canals privats (3 per múltiplex). Des de llavors ençà, el segon múltiplex autonòmic també estava condemnat a desaparèixer.

En quant a l’oferta de Televisió de Catalunya, es comentava des de la secció sindical que hi havia un pacte secret CiU – PP per tancar un canal SD i el segon múltiplex. El 30 de septembre de 2012 va tancar el canal 3xl, i es va unir el canal Super 3 amb el canal 33. L’1 de novembre de 2012 va deixar d’emetre IB3 a Catalunya per la TDT. Reduint l’oferta en català.

La sentència del Tribunal Suprem de 2013 va obligar al cessament de 9 canals: 2 a Veo, Net i laSexta. 1 a Antena 3, Telecinco i Cuatro.

Després d’uns quants retards, al gener de 2014 va dir que “aviat” portarien al Consell de Ministres el Plan Tècnic de TDT, al maig, que podria ser el 30 de maig o bé el 6 de juny…, al juny, va prometre que estaria llest en un mes…, a finals de juliol, que ho retardaven al septembre…, que és quan finalment quan es aprovar apurant del tot els terminis ja que els canals 61-69 haurien d’estar lliures el 1 de gener de 2015.

El nou pla que es va filtrar al juliol de 2014, tenia una nova distribució:

  • RGE1: Televisió Espanyola
  • RGE2: (2/3) Televisió Espanyola (1/3) canal HD (a concurs)
  • MPE1, MPE2, MPE3, (3/4) MPE4: canals privats
  • (1/4) MPE4: canal SD (a concurs) (es diu que podria guanyar 13tv)
  • MPE5: 3 canals HD (a concurs)
  • MAUT.

Una vegada confirmada la desaparició del segon múltiplex, al juliol de 2014 es va posar en marxa en una portadora des de Collserola al canal 22. Una portadora que mai ha portat continguts i podria haver sigut el canal utilitzat a la provincia de Barcelona per l’antic múltiplex que venia emetent al 61, si el lloguer a Godó no s’hagués produït.

El lloguer a Godó, que es va fer públic a finals de desembre, a pocs dies per cap d’any, ha comportat una reducció de l’ample de banda disponible per a Televisió de Catalunya, des de, aproximadament, 40 Mbps (dos múltiplex) a 28 Mbps, 20 Mbps + 8 Mbps (lloguer), i una reducció de costos, de 2,8 M € a 1,9 M € anuals pel manteniment de les emissions de TV3HD. El lloguer podria discutible a nivell legal, ja que s’està llogant més de la meitat de la capacitat del múltiplex d’EDC (8 Mbps [TV3HD] + 4 Mbps [Barça TV] > 10 Mbps), incompatible amb la Llei General Audiovisual. A més, impossibilita la reciprocitat amb les Illes Balears o el País Valencià. L’arrendament té una duració màxima de 4 anys, després del qual es podria re-establir el segon múltiplex.

El segon múltiplex va desaparèixer aquest matí. A la província de Barcelona, el canal 44 va començar a emetre els mateixos continguts que el 61 (primer múltiplex). El 61 s’ha apagat aquesta mateixa nit a Collserola.

A les Illes Balears, la desaparició del segon múltiplex va afectar de forma que estaven en perill els canals de Televisió de Catalunya, almenys una gran part de l’oferta que es venia gaudint des de febrer de 2010. El 6 d’octubre de 2014, es va moure el 3/24 al múltiplex que té data de caducitat, i el 25, el Super3/33. Aquests canals seguiran emetent fins el 31 de març de 2015. Només restarà activa la versió mutilada de TV3, TV3CAT, pel múltiplex 26.

Andalusia va tirar pel dret i va presentar un recurs contenciós administratiu per defensar la titularitat del segon múltiplex. En el seu cas, 3/4 del primer múltiplex són per Canal Sur, 1/4 del primer múltiplex fou adjudicat a Vocento, i es van adjudicar dos canals del segon múltiplex a empreses privades. El canal BOM va deixar d’emetre a principis d’octubre de 2014 davant de la incertesa de la continuïtat del segon múltiplex, i al no poder traslladar-se al primer múltiplex. A Catalunya, al desembre, va ser substituït per TV3 HD.

En quant als canals locals, segons el nou Pla Tècnic de Televisió Digital Terrestre, el múltiplex del Baix Llobregat (TL03B) havia de passar del canal 36 (actual) al canal 53. Van anar passant els mesos… i el múltiplex segueix al canal 36 a data d’avui.

La transició deguda al dividend digital ha sigut caracteritzada per una incertesa en tot moment: no quedava clar que passaria amb el segon múltiplex a Catalunya, si continuarien pel canal 22, o bé buscarien una altra fórmula. Tampoc quedava clar que passava amb els canals locals del Baix Llobregat, si passaven al 53 el dia de cap d’any, o bé romanien al canal 36, incomplint el Reial Decret. La qual cosa podia perjudicar a qui tenia antena col·lectiva, ja que fins a últim moment no se sabia quins canals s’havien d’amplificar per gaudir de tota la oferta. A més d’una pèrdua de canals a l’oferta estatal privada, i una alta compressió del canals d’Atresmedia (MPE2) i Mediaset (MPE3): 2 canals HD i 4 canals SD en un múltiplex de ~20 Mbps.

Per acabar-ho d’adobar, a pocs dies per cap d’any, es fa més grossa, es retarda el apagament dels canals alts fins a finals de març de 2015, incomplint els terminis de la Unió Europea i essent la rialleta de la resta de països.

Canals definitius a Collserola:
  • 22 – Portadora (futurible Televisió de Catalunya)
  • 23 – MPE5
  • 24 – TL06B (dir. Maresme)
  • 26 – TL01B (dir. Barcelonès)
  • 27 – MPE2
  • 29 – MPE4
  • 31 – RGE1
  • 33 – EDC
  • 34 – MPE3
  • 36 – TL03B (dir. Baix Llobregat)
  • 39 – TL07B (dir. Vallès Occidental)
  • 40 – TL02B (dir. Vallès Oriental)
  • 41 – RGE2
  • 44 – MAUT
  • 45 – TL12B (dir. Vallès Occidental)
  • 47 – MPE1
  • 48 – TL10B (dir. Barcelonès)
Publicat dins de General | Deixa un comentari

La pista forestal de Begues a Torrelles es vol convertir a carretera

El passat 7 de març de 2011, va començar la pavimentació d’aquesta ruta entre Begues i Torrelles. Considero que és una millora en la mobilitat de la zona, però, en canvi, no veig amb bons ulls que es transformi en carretera local ja que això li faria perdre l’encant que té ara mateix i augmentaria el trànsit de vehicles per la zona natural.

pista072008.png

Captura de Google Street View al juliol de 2008.
pista042014.png
Foto feta a l’abril de 2014.
 
Notícies sobre el tema:
No només es tracta de l’asfaltat al 2011, doncs hi ha un projecte de transformació a carretera del camí de Begues a Torrelles, promogut per la Diputació de Barcelona que es va redactar un any després. Es pretén eixamplar-la de tal forma que la calçada ocupi de 6 a 7 metres i el voral, un metre. A part de la construcció de la variant de Torrelles d’un quilòmetre de longitud.
 
Actualment la pista de Begues a Torrelles té una amplada de 4,5 a 5,5 metres.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Independencia de Catalunya en las telecomunicaciones

La obtención de la independencia sería un proceso complejo, no tan fácil como un divorcio común. Y más, cuando sólo por un Estatuto, ya nos amenazaron determinados militares. No me quiero imaginar si el proceso de independencia va en serio, cosa que parece que desde Madrid no se ve.

En principio, se ganaría en nivel de vida y nos libraríamos de las imposiciones de Madrid. En todo caso, el movimiento independentista ha ido creciendo al ver que el Gobierno español no respeta las aspiraciones de Cataluña, y gracias, de rebote, a la sentencia del Tribunal Constitucional que marca un techo no superable ya alcanzado.

No se respeta Cataluña como nación dentro del Reino de España, tampoco se admite la oficialidad plena del catalán, la lengua propia de Cataluña, es decir, el derecho y el deber de conocer el idioma, ni se aceptan las selecciones deportivas catalanas, cuando la selección española esté en la misma competición oficial. Tenemos una financiación injusta para Cataluña que no cumple ni tan siquiera las disposiciones del Estatut rebajado, sumándole los reiterados incumplimientos y deudas del Estado. Se promueven denominaciones impropias para el catalán (p.ej. LAPAO) desde otros lugares del Estado. Se ataca el modelo de éxito de la inmersión lingüística. Se ponen trabas a la recepción de los canales catalanes en todo el territorio de habla catalana.Y, por si fuera poco, los dos principales partidos del Estado llevaban años intentando marginar el corredor mediterráneo, o como mínimo convertirlo en secundario en los planes de infraestructuras de la UE. Ah… se me olvidaba, algunos también quieren recuperar el delito de referéndum.

Para ver las consecuencias simplemente hay que mirar como le fue a países que se independizaron hace poco en Europa, o si alguno lo hace en el futuro próximo (Escocia o Flandes).

Ahora analizaré cómo quedaría la oferta estatal de radio y televisión, y qué pasaría con las compañías de telefonía y ISP que operan en toda en España (y, por lo tanto, en Cataluña).

Radio:

En el caso de la AM, quedarían fuera las emisoras de RNE, Radio 1 y Radio 5, y deberían pasar a manos de la Generalitat. Por lo que podrían pasar a emitir Catalunya Ràdio y Catalunya Informació, respectivamente. O bien, dejar de emitir.

Paralelismo: después del desmembramiento de la URSS en 1991, la principal emisora pública “All-Union First Programme” fue sustituida por las emisoras públicas de los nuevos estados independientes. Otro caso, en Guinea Ecuatorial, Radio Nacional de Guinea Ecuatorial, pasó de RNE a propiedad del gobierno ecuatoguineano.

Y con las privadas, bien de AM o FM, seguramente, los titulares de las licencias se tendrían que domiciliar en Cataluña, si las empresas son de Madrid. Probablemente los programas actuales se mantendrían, pero dirigidos desde Barcelona.

Paralelismo: la privada Europa Plus continúa emitiendo en las nuevas repúblicas ex-soviéticas (Lituania, Ucraina, Bielorusia, etc.). Caso de Crimea: la versiones ucranianas fueron sustituidas por las homólogas rusas (tanto las señales públicas como privadas).

Y en la radio digital, habría que ver qué sucede con los múltiplex FU-E, MF-I y MF-II. El múltiplex FU-E está más que cantado que desaparecería, porque si se utilizase el bloque 11B, no podría emitir en comarcas limítrofes a España, pues se causarían interferencias mutuas. Otra cosa es saber qué sucedería con MF-I y MF-II, si se volvería a hacer un concurso en Cataluña de los programas, o bien, la licencia iría a parar a las filiales catalanas de los grupos de comunicación. Y aun quedarían dos huecos de RNE en el MF-I, que pasarían a manos de la Generalitat. Habría que ver qué política tiene el Gobierno catalán respecto a la radio digital, es decir, si se continuará ofreciendo ese servicio sólo a Barcelona, y con la oferta actual (inverosímil), o bien, si alguien mueve ficha, y se planea un relanzamiento serio de la radio digital al estilo alemán, o bien, siendo pesimista, que en Cataluña no haya emisiones digitales.

Paralelismo: ciertamente, no hay, porque ningún país con emisiones DAB se ha independizado. Croacia se separó en 1991, pero comenzó sus emisiones en 1997, y la conferencia que repartió frecuencias coordinadas internacionalmente se hizo en 1995 reconociendo los nuevos estados.

Televisión:

Lo mismo que con la radio, ¿qué pasaría con TVE? La titularidad del múltiplex pasaría a la Generalitat. ¿Y la oferta privada: Telecinco, Atresmedia, etc.? De rebote, afectaría a Andorra porque, claro, allí se están emitiendo radios y televisiones internacionales de Francia y España. Lo mismo podría suceder en la Cataluña independiente, que sigan emitiendo con normalidad, bien a través de concurso o “trasladando” la licencia actual. Lo que está claro es que Intereconomía o 13TV (con un discurso ferozmente anticatalanista), al igual que no está incluida en la oferta andorrana, no creo que se siga admitiendo aquí. Seguramente se exigiría a las privadas españolas, que se produzcan más contenidos aquí, generando más puestos de trabajo en nuestro país.

Internet:

Nuevo dominio para el nuevo estado, que podría ser el .ct. Aunque se podría ser utilizando el .cat. Se crearían filiales catalanas de los ISP españoles actuales con domicilio social en Barcelona.

Reciprocidad:

Más allá de todo esto, Cataluña tendría la capacidad, cosa que ahora no tiene, de poder negociar tú a tú con Francia y España. Es decir, incluso se habla de tú me dejas emitir en el resto de territorio catalanoparlante, yo te dejo emitir la señal de TVE. La emisión de TV3 estaría en peligro en las Baleares, por ejemplo, ya que el gobierno español quiere expropiar el segundo múltiplex autonómico, así entonces Cataluña podría negociar. También está en peligro TV3 HD en Cataluña.

En resumen, la independencia, en el día a día no nos reportaría muchos cambios, eso sí, la Generalitat tendría libertad y autonomía total. A parte, de ganar en términos económicos. La contrapartida es que es proceso muy complejo que tiraría para atrás a cualquiera, ya que aquí sólo hemos tocado telecomunicaciones pero hay muchos más ámbitos en la vida cotidiana.

Por último, también es bastante recomendable leerse los informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, y el libro blanco de Escocia “Scoland’s future“.

Publicat dins de General | 1 comentari

Tancament de RTVV (Nou Televisió i Nou Ràdio)

El divendres va ser un dia trist per a nosaltres, doncs es va posar fi a 24 anys de història de Canal 9.

tancament canal916

Ara repassarem les causes, i el què ha anat succeint amb el temps fins arribar al tancament definitiu el 29 de novembre de 2013 a les 12:19.

Al meu parer, el primers indicis del declivi de Canal 9 els veiem en els rècords negatius d’audiència que començà a tenir el canal durant l’estiu de 2010, just després de l’apagada analògica, i la multiplicació de l’oferta televisiva. Això, i l’acumulació de deute durant una època de bonança per la mala gestió del PP que va portar a l’Ens a una crisi, per exemple, l’aposta pels drets de la Fórmula 1 malgrat tenir una escassa audiència que no compensava el cost dels drets de l’esdeveniment.

1459004_10201512058098276_170692436_n

Sumat a la manipulació i censura als seus informatius (ràdio i televisió), i la marginació de Nou Dos, passant a emetre només en digital, donant prioritat al canal de notícies, doncs el senyal analògic de Nou Dos restà substituït 30 de març de 2009 per Nou 24.

Al 2010, van aparèixer diversos titulars a la premsa sobre la greu situació econòmica i la nefasta gestió en la què estava immers l’Ens:

La solució que el PP va posar en marxa va ser aplicar un ERO àmpliament criticat, deixant al carrer 1198 treballadors de la casa. Aquest ERO només va ser aprovat pels representants del PP la matinada del 22 d’agost de 2012.

tancament canal917

Paral·lelament a l’execució de l’ERO, es va fer un canvi d’imatge, que es va a donar a conèixer i va aparèixer a les pantalles el 9 de octubre de 2013 , i no només un canvi d’imatge, també una tímida obertura als informatius i la aposta por la música en valencià (també a Sí Ràdio, mesos enrere).

La justícia va tombar l’ERO el 5 de novembre de 2013, i els esdeveniments es van succeir. El Consell va emetre un comunicat en el qual es parla de tancar RTVV. Des de llavors la línia ideològica de l’Ens va passar a ser propera a la de les forces de l’oposició, d’aquí vénen les imatges que il·lustren aquesta entrada al bloc, per primera vegada van entrar a RTVV persones a les quals se’ls havia denegat l’entrada abans, com el representant de l’Escola Valenciana, o la portaveu de l’Associació de Víctimes de Metro de 3 juliol.

El Parlament de Catalunya va aprovar el 7 de novembre de 2013 un text en defensa de RTVV, amb els vots a favor de tots el grups parlamentaris excepte C’s (que es va abstenir) i el PP que, com era previsible, va votar en contra.

5. Lamentar la decisió del Govern de la Generalitat Valenciana de tancar la radiotelevisió pública valenciana (RTVV) i:
a. Denunciar les conseqüències que pot comportar aquest tancament per a la presència català en l’oferta comunicativa al País Valencià així com el greu cost laboral de deixar al carrer els 1.700 treballadors i treballadores d’aquests mitjans de comunicació públics.
b. Instar el Govern de la Generalitat de Catalunya a buscar noves fórmules per a garantir que els mitjans de la CCMA es puguin veure i escoltar al País Valencià, donat que l’acord de reciprocitat signat pels governs català i valencià el maig de 2013 ja no serà viable.

La decisió definitiva del PP fou tancar l’Ens, i així doncs el 8 de novembre va presentar una proposició de llei per fer efectiva la supressió de RTVV, i va rebutjar el 26 de novembre el pla de viabilitat presentat pel comitè d’empresa un dia abans. La proposició va ser aprovada el dia 27 amb els vots del PP, i els vots en contra de tota la oposició. Va publicar-se al DOGCV el mateix dia, i va entrar en vigor l’endemà. L’endemà el Consell es va reunir en secret per aprovar un acord que posava en pràctica el cessament de les emissions i un altre que nomenava la Comissió de Liquidació, es va publicar a les 21:42 del dia 28.

Tot continuà en la normalitat, fins que a través de les xarxes socials es difondre la notícia del silenci de Nou Ràdio a les 00:00 del dia 29. Tècnicament, des d’Abertis haurien desconnectat l’àudio de l’emissora, encara que el senyal seguiria funcionant en estèreo i amb RDS.

Després arribaria el torn de Nou Televisió, que va començar un programa especial a partir de les 0 de la nit. Els treballadors van taponar l’accés al Control Central per impedir el tancament de la televisió, que es fa intentar a les 2:39 de la matinada, per part de Paco “Telefunken” Signes i uns policies que l’acompanyaven.

tancament canal911

A les tres de la matinada es van començar a enviar correus electrònics -escrits en castellà, com totes les comunicacions de la direcció- als treballadors de RTVV donant-li un permís retribuït.

tancament canal914

Sobre les deu del matí, Paco Signes va renunciar a tancar la televisió i va marxar a casa amb el cotxe de la policia. Tot i així, un jutge va entrar sobre les dotze del matí, i a les 12:19 un operari va desconnectar l’electricitat de part del centre de producció. Quedant interrompuda la transmissió del múltiplex dels estudis a la xarxa de repetidors, i afectant de retruc als canals privats autonòmics. El segon múltiplex autonòmic va deixar d’emetre definitivament durant el dia.

Sí Ràdio continuà emetent, ja que disposa d’una xarxa pròpia de repetidors, i durant unes hores va emetre Ràdio Nou, fins que finalment van ordenar el desallotjament, i el silenci de l’emissora, que es va produir definitivament a les 16:36.

Aquest vídeo resumeix molt bé la història del tancament de la ràdio televisió pública valenciana.

I també aquest article: Operación Telefunken, así se cerró RTVV. El Consell diseñó una operación relámpago y se topó con una batalla legal de 18 horas emitida en directo que culminó con la policía dentro de RTVV y el corte abrupto de la emisión.

Val a dir que des de que es va anunciar el tancament a principis de mes fins el dia del tancament Nou Televisió va gaudir d’unes bones xifres d’audiència.

I ara què? Doncs la veritat és què la situació és força trista, doncs no hi ha CAP canal de televisió que emeti en català (ni local -almenys a la ciutat de València- ni autonòmic), i a la ràdio, només mitja hora diària durant la desconnexió de RNE, i el senyal de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, que segueixen emetent a la FM, a més, d’algunes emissores locals. La alternativa autonòmica privada consisteix en una graella formada majoritàriament en televenda, tarot i pornografia softcore per les nits i un programa diari de dues hores íntegrament en castellà.

Entenc que el País Valencià no es pot quedar sense ràdio televisió pública, i si es materialitza el què diuen les enquestes es probable que guanyin les forces de l’esquerra i pugui reobrir l’Ens amb una nova mentalitat, que estava inclosa als programes electorals del 2011 però no va rebre el suport electoral dels valencians: més programació en valencià (doblatge de sèries i pel·lícules al valencià), independència i pluralitat. Promoció de bandes de música i grups musicals valencians. Nomenament del Consell i el President/Director General per les Corts amb una majoria de 2/3. Que les seves finances siguin sostenibles.

A més de fer possible la reciprocitat amb les Illes Balears i amb una Catalunya qui sap si ja independent…

Publicat dins de Entreteniment, Noticias y política | Deixa un comentari

Las posibilidades del chip RTL2832U

Hace un tiempo me compré un receptor USB de TDT para PC, y la verdad es que se pueden hacer muchas cosas con él, se descubrió que se puede utilizar como una radio definida por software (SDR) de bajo coste (13€). Oficialmente puede recibir la TDT (DVB-T) y la radio digital (DAB/DAB+), aunque por SDR, se pueden sintonizar las emisoras comerciales de FM (64 MHz – 108 MHz) -realmente no es demasiado sensible, y muchas emisoras se escuchan de pena sin una antena decente-, la banda aérea, radioaficionados en bandas altas, la telefonía GSM (2G) y LTE (4G), y por si fuera poco, se puede utilizar como receptor GPS con una precisión de hasta 200m.

En uso normal, es simplemente un sintonizador DVB-T. Se pueden ver los múltiplex con VLC Media Player, o con cualquier otro programa. E incluso se pueden utilizar programas auxiliares para profundizar más, y descodificar determinados servicios de la TDT.

El descubrimiento vino en marzo de 2010 cuando Eric Fly estuvo capturando los paquetes USB del software de Windows en modo FM y DAB con la esperanza de sacar un equivalente para Linux. Después en grupos de noticias y chats, surgió la posible potencialidad SDR del dispositivo, por lo tanto, fue descubierta la gallina de los huevos de oro, y, a partir de ahí, fue desarrollándose software, o adaptándose el existente (sobretodo para el USRP), para aprovechar la posibilidad de sintonizar entre 50Mhz y 2200 MHz, logro fruto de Realtek y Osmocom que trabajaron independientemente pero en 2012 se encontraron para traer RTLSDR a la escena.

Algunos de los programas que utilizan el módulo rtl-sdr para ofrecer su funcionalidad son:

Gqrx

Es un programa escrito en C++ y Qt que nos permite sintonizar la FM, la banda aérea (AM) y radioaficionados.

En la imagen, el tono de Abertis en la antigua frecuencia de iCat fm (92,5 MHz).

http://sourceforge.net/projects/gqrx/

SDR#

Similar a Gqrx, con la diferencia de que es un programa escrito en C# y el rendimiento no es demasiado bueno en Linux. Eso sí, nos muestra por pantalla el RDS (PS y RT) de la emisora en cuestión. Su hermano es ADSB#, destinado a recibir los mensajes ADS-B de las aeronaves.

http://sdrsharp.com/

Kalibrate

Es un programa de línea de comandos que nos permite ver la frecuencia de transmisión de las bases de telefonía móvil más cercanas, indicándonos la frecuencia y la potencia recibida.

https://github.com/steve-m/kalibrate-rtl

Gr-air-modes

Un script en Python que nos permite descodificar las señales ADS-B y ver los aviones en un radar con información útil, coordenadas, velocidad, altura, código de vuelo,… con el programa escrito en C# VirtualRadar.

https://www.cgran.org/wiki/gr-air-modes

Dump1090

Es una aplicación que realiza lo mismo que la anterior, la diferencia está en que tiene corrección de errores, trae su propio servidor HTTP y no es necesario el uso de VirtualRadar.

https://github.com/antirez/dump1090

Simple_fm_rcv

Es un script Python que nos permite sintonizar emisoras de FM, el valor añadido que tiene es que dispone de varios gráficos que nos aportan información sobre la señal recibida.

https://www.cgran.org/browser/projects/simple_fm_rcv/trunk

RTL SDR Scanner

Es un script en Python que nos permite generar imágenes del espectro en una banda determinada.

Por ejemplo, FM (banda II):

DAB (banda III):

De izquierda a derecha: 8A (MF2), 10A (MF1) y 11B (FU-E).

Y TDT (banda IV y V):

Canales: 26-27, 31, 33-34, 36, 44, 47-48-49*, 57*, 61, 64, 67-68-69.

https://github.com/EarToEarOak/RTLSDR-Scanner

SDR-J

Se trata de dos programas escritos en C++ y Qt, uno para recibir la señal DAB o DAB+, el único software libre que permite esto, y otro para FM. Los resultados no son muy satisfactorios, el caso del DAB hay que jugar con la ganancia y curiosamente mover el deslizante para ampliar o reducir el zoom a la constelación, para encontrar el punto justo donde se empieza a descodificar sin problemas.

En la FM hay que cambiar el decodificador estéreo (elegir el 3), y aplicar un de-énfasis de 75uS. Aun así, se cuela alguna impureza en el sonido, y falla, cuando no debería suceder, la codificación del RDS aun con buena señal, excepto cuando la emisora está en silencio.

http://www.sdr-j.tk/index.html

rtltcpaccess

La otra alternativa, más estable, para escuchar las emisoras DAB en Linux y en Mac OS X. Es a través de este proyecto que reemplaza la biblioteca RTL283XACCESS.dll por una que se conecta a un servidor rtl_tcp y transmite las muestras desde allá. El script se encarga de instalar el programa Noxon DAB Player en Wine, reemplaza la biblioteca, y borra el programa de actualización ya que se da el caso de que podría usar el 100% de la CPU sin motivo.

https://github.com/steve-m/rtltcpaccess

Por último, y aunque no los he podido probar:

LTE Cell Scanner / LTE Tracker, para rastrear bases LTE en los 800 MHz, y tal vez, los 1800 MHz.

http://www.eytavrnia.com/lte-tools

GNSS-SDR, programa hecho en nuestro país, se trata de un software receptor GPS y Galileo. Experimental, y con poca precisión en el caso de receptores baratos basados en RTL2832U.

Fuente: Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya Licencia: CC 3.0 BY

http://www.gnss-sdr.org/

Publicat dins de Entretenimiento, Informática e Internet | 47 comentaris